Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

Dia 27: T'he dit que t'estimo, avui?

Zoom

“T’he dit que t’estimo, avui?”. Aquestes són les paraules que de tant en tant deixo anar als meus petits, no fos cas que una obvietat tan gran els passés desapercebuda. Però els meus ja s’han acostumat, i cansats de sentir-les, em miren amb aquella cara que va del fàstic a la resignació més absoluta i amb un to de veu exhaust deixen anar un... “ Síííí, ja ens ho has dit “. I ves por on, jo em quedo la mar de tranquil.la.

Com que feina feta no té destorb, ja fa temps vaig decidir que amb aquesta mena de mantra redimiria tots els meus pecats maternals. Valen com a tals escridassades inoportunes, càstigs desproporcionats, negligències operatives o un esgotament psíquic que en determinats moments m’impedeix raonar. És el moment del “perquè jo ho dic”, acompanyat d’un “i punt” si la cosa excedeix en molt la franja horària raonable que els meus nervis poden tolerar.

Però ves per on, a força d’anar repetint veig que alguna cosa els queda, i ara resulta que per estalviar-se la cantarella em contraataquen amb un “sí mama, ens estimes molt i nosaltres també t’estimem a tu.” I pam, sorpresa. Pel preu d’un trist consell acabo d’ensenyar als meus fills una de les coses que als humans més ens costa d’aprendre. Dir-nos que ens estimem els uns als altres, ja veus tu que difícil.

Doncs sí. Complicadíssim. Deu ser una d’aquelles paraules que pertanyen a aquell subgrup de mots tabú on també hi encabim tots aquells que fan referència al sexe (no dels àngels) sinó dels pares. Aquest és un altre concepte que, com la paraula, tots assumim però que és rotundament immencionable. Glups.

Però tornem al que ens ocupa. Els meus petits han après a dir que m’estimen, i encara que la cosa vagi acompanyada d’un però deixem l’ipad, però per què no em puc quedar a dormir a casa de... o, no penso recollir perquè no em dona la gana, la parauleta sembla que ho fa passar tot una mica millor i mira, ajuda a perdonar els pecats filials (que també en tenen!).

I així anem passant, però a força d’anar sentit el vocable a tort i a dret, m’adono que hi ha algú que se'l mereix més que els altres. També hi és quan hi ha escridassades, junts compartim negligències i ens dividim l’esgotament psíquic no sempre equitativament. Però sovint amb tant d’enrenou per casa se’ns oblida que tot va començar amb allò del sexe dels àngels, i encara que els dos assumim que ens... dallonses i que per això estem junts, potser també hauríem d’anar practicant. Ho dic perquè la cosa també ens redimiria dels nostres pecats conjugals i perquè no fos cas que una veritat tan gran pogués passés desapercebuda.

Així que... què coi, que tampoc és tan difícil. T’he dit que t’estimo, avui?