DIA 2: Últimament veig la vida a 90º.

Últimament veig la vida a 90º. Podria semblar que aquesta és una frase críptica que amaga alguna elaborada teoria sobre el devenir de la existència, però no ho és. En realitat és la conseqüència d’un atac de lumbàlgia que literalment m’obliga a veure la vida a 90º. I es veu diferent, creieu-me. D’entrada em fixo en coses que la gent no s’espera que algú els puguiobservar. Com per exemple, els genolls. Això els agafa desprevingutsia mim’està oferint un ventall de formacions rotulars, francament curioses. Podria fer una dissertació dels meus recents descobriments sobre la genollera humana però per més que l’observo tampoc n’acabo de treure res. Potser siho provo per la vessant críptica… Res, l’únic críptic que se m’ocorre és la frase del meu osteòpata quan em va dir que el meu mal lumbar era d’origen emocional. Au, ara busca! Fes un repàs de les teves misèries vivencialsipensa en quin moment et vas cruixir per primer cop. A mila veritat és que el mal d’esquena sempre m’agafa treballant (també el primer cop). Deu ser que l’emoció de tenir feina em contractura,ila natura, com és sàvia, s’ha ofert a disposar-me un destí de llargues aturades que jointerpretava com una broma macabra per tal d’arruïnar-me econòmicaisocialment, però que ara de sobteinterpreto com un bàlsam per la meva tristaimalaguanyada hèrnia discal. Avantatges de posar-se a reflexionar... Però tornem als 90º, la verticalitat està sobrevalorada. A vegades és millor anar per la vida amb el cap cot mirant les misèries de la gentiesquivant-lil’arrogància dela mirada. Denas en avall un és tal com és,ide nas en amunt, un és tot allò que liagradaria ser. Amb la mirada es mira la tristesa, l’optimisme, lail·lusió o en desassossec. A la resta del cos un s’hitroba la vida que penjaiper més queintentem dissimular-la, és el que ens quedaiel que en realitat som. I mira, ara que em fixo en totes les deixalles del terra, m’adono que a milo d’acotxar-me no em ve de l’esquena sinó que el que de veritat em penja ésla catalanitat. Tantsanys abaixant el cap m’han cruixit les lumbarsiara a quicollons lipassola factura. Potsersideixem de ser el que somiaixequem una mica el cap per mirar allò que volem ser, assoliríem per fila forma erecta cobejada. La cobejo jo, que després de tants anys patint de mal d’esquena sé del que parlo. I a més, ja em pengen prous coses com perquè ara també em pengil’orgull. No veieu que al caminar m’hivaig donant cops amb els rocs. No si... encara me l’acabaré aixafant.