DIA 25: "Ja s'ha acabat el curs?"

“Ja s’ha acabat el curs? No m’ho puc creure”, diu la meva filla l’últim dia d’escola mentre surt carregada amb un patracol de treballs, manualitats, un mural enorme que hem-tingut-la-sort que li toqués en una rifa, i aquells llibres mal folrats que ara fa un curs li van costar un disgust al haver d’acceptar en públic que sa mare tenia nivell zero pel que feia a treballs manuals en general i al ditxós aironfix en particular. Però els llibres han fet el seu servei i la quantitat de paper que la pobra criatura arrossega, evidencia que la cosa acadèmica ha anat prou bé. “Què de pressa m’ha passat”, insisteix. I tot d’una em ve al cap un dels records més punyents que hi acumulo. Va ser fa molt, un més de juny de ves a saber quin any, en el que vaig pronunciar la mateixa frase a la sortida d’una altra escola. Aquell curs també em va passar volant, i per primera vegada vaig sentir que a part de llegir, escriure i barallar-me amb un munt de números que insistien a multiplicar-se indecentment, també vaig aprendre una cosa que ja no m’abandonaria mai: vaig tenir consciència del pas del temps. Allò va ser un abans i un després. No recordo l’abans però sé que devia ser semblant al que el meu fill viu cada dia quan pregunta: “això ho farem avui després de dormir?” L’abans era aquell viure a la inòpia i el després... ai, el desprès! El després va massa ràpid. De fet a mi ja fa temps que el després em corre, però ara sé que a la meva filla també li ha arribat el moment. “Quin moment?” em pregunta a cau d’orella mentre espia com escric. I jo no sé exactament què respondre, però sí sé que és un moment que recordarà tota la vida, i que algun dia, al cap dels anys, sabrà que en aquell moment es va fer gran. Però no patim. Fer-se gran també és bo i malgrat ja he hagut d’aturar més d’una conversa pre-adolescent sota amenaça de patir un atac de cor, sé que el temps li portarà un munt de coses bones. Aquest curs ja n’ha portat algunes. A mi també. De moment puc compartir amb vosaltres que canvio de classe i ara aniré a petar a la web del diari Ara (a la secció de criatures) on també podreu llegir-me. I us confesso que estic molt contenta. I nerviosa. Només espero que el nou curs no m’enceti gaire els colzes, que hi pugui fer alguns amics i ja posats, que tot plegat serveixi per acabar d'envellir bé.