Quan el teu fill o filla neix sense vida, com va ser el cas del nostre fill Ponç, al cap d'unes hores et donen una targeta. Un recordatori.
La targeta de record d'en Ponç és de color blau, amb alguns detalls que fan que no sigui una cartolina blava plegada. Té una cinta blanca que la tanca amb delicadesa.
Quan me la va donar la infermera, no la vaig mirar. La vaig entaforar al bolso i vaig demanar l'alta. Aquell era el meu quart dia a l'hospital i necessitava sortir d'allà.
Al cap d'uns dies la vaig obrir. Algú, potser mai sabré qui, havia escrit el nom del nen, el dia i hora en que havia nascut, i havia estampat la petjada de les seves manetes i peuets. Recordo que vaig trencar a plorar, i com vaig poder vaig agafar la darrera ecografia, del dia abans que se li aturés el cor, la vaig retallar i la vaig enganxar a la targeta.
Vam comprar una caixeta de fusta pintada i vaig guardar la targeta de record dintre.
He de dir que des d'aquell dia, no he tingut forces per tornar a mirar la targeta. Encara no.
Mai em vaig preguntar qui havia fet aquesta targeta. No se'm va ni acudir. Ara, per fi ho sé.
Aquestes targetes les fan els pares i mares del grup de dol. Només qui ha passat per aquest patiment, per aquest dolor que no marxa mai, pot tenir la delicadesa, amor, generositat i esperança per fer-les.
D'aquí uns dies, alguns pares i mares que ja aixequem el cap, que ja riem de tant en tant, que esperem nadons arcs de Sant Martí, que ens llevem cada dia dedicant un pensament al nadó estel i seguim endavant, agafarem tisores, cola, cartolines, cintes... I ens posarem a treballar.
Dedicarem tot un dia a enviar el nostre amor i el nostre recolzament als pares i mares que s'uniran al nostre grup de dol. Pares i mares a qui encara no coneixem, però als qui estimarem.
Esperem que aquestes targetes durin molt, molt de temps. Tant de bo molt poques parelles en necessitin una. Això voldrà dir que molts nens i nenes neixen bé.
