Evitar parlar de la mort no estalvia dolor i el teatre pot servir d'excusa

Euria és un espectacle de dansa que parla de la pèrdua, del dol.Euria En euskara, “euria” vol dir pluja, un fenomen que associem amb la tristor, les llàgrimes. Els paraigües, que serveixen per refugiar-nos, a vegades es trenquen, però també és cert que es poden reparar. Totes aquestes imatges, aquests conceptes s’entrellacen a través del moviment, del ball, en aquest espectacle delicat de Markeliñe per a tots els públics que Markeliñepodem veure aquest dissabte 16 de febrer a La Sala Miguel Hernández de Sabadell Serà també una bona oportunitat per afrontar un tema tan important com, molts cops, evitat en les converses amb les criatures: la mort. Precisament per això, des de La Sala, han decidit que Euria era una bona proposta per incloure al cicle Estirant el fil, una activitat que organitzen al llarg de tota la temporada i que relaciona un espectacle teatral amb una xarrada sobre un tema interessant en la criança i l’educació.Euria Com que a Escena Familiar ens encanta anar al fons i aprofitar al màxim les oportunitats que ens dóna el teatre, vam anar a la xarrada ‘Com dir adéu per sempre’, que dijous passat va organitzar La Sala a la Biblioteca Vapor Badia amb Artur Roman, treballador social a Creu Roja i expert en situacions de catàstrofe.Artur Roman, treballador social a Creu Roja i expert en situacions de catàstrofe.

L’Artur Roman comença per demanar gent voluntària d’entre les més de 30 persones que assisteixen a la xarrada. Dues mares surten al mig de la sala i han d’escriure en un paper alguna cosa que s’estimin moltíssim a la vida. El conferenciant s’atansa a una d’elles i li explica que li ha de prendre aquest paper, que un cop se l’endugui, perdrà aquella cosa que tant estima. La reacció és de tristor, d’angoixa. Molt diferent de la reacció que té l’altra mare quan l’Artur Roman li pren el paper de forma agressiva i de cop, sense avisar. La dona no pot evitar cridar la ràbia espontàniament. Incredulitat, ràbia, impotència, també tristor. La dinàmica serveix per demostrar que la manera en què mor una persona afecta a la gestió de les emocions de la gent que l’estima. No és el mateix perdre a algú de cop sense haver-se pogut acomiadar, que tenir aquesta oportunitat, per dolorosa que sigui. Tenir en compte això és molt útil si cal comunicar la mort d’algú estimat a un infant. Però, i si tenim la sort que no hi ha cap mort propera? No cal parlar-ne?

“La vacunació davant un tema tan crucial i tan ineludible com la mort és importantíssima”, explica Roman. “La forma en com permetem que els nens i nenes s’atansin a la mort pot ser molt diversa i cal aprofitar qualsevol excusa que tinguem: si vivim prop d’un cementiri, parlem-ne, si veiem una obra de teatre o una pel·li que ho tracta, parlem-ne”, insisteix. D’aquesta manera, si un infant ha tingut l’oportunitat de parlar a casa sobre la mort, li resultarà més fàcil quan l’hagi d’afrontar. I és que evitar parlar d’un tema perquè ens sembla que farà patir, no evita el dolor. De fet, “els dols fan mal, és impossible evitar el dolor, igual que quan ens punxen: fa mal -diu Roman-. Als infants no se’ls ha d’enganyar”. El perquè és important parlar clar davant dels infants queda explicat amb una altra dinàmica que utilitza aquest treballador especialista en situacions de catàstrofe. Una mare voluntària es queda en un racó de la sala i l’altra, parla fluix i gesticulant amb Artur Roman sense que la primera els senti. “És pitjor si no expliquem què passa -assegura Roman-, la criatura es muntarà la seva cabòria i, a més, imitarà; si veu que les persones adultes que l’envolten no parlen sobre el tema, ella tampoc no ho farà”. Que els infants es muntin històries sense compartir-les complica molt l’existència. Roman posa un exemple de la seva dilatada experiència: un nen al qual li havien dit que el seu avi estava al cel, passava molta por perquè temia que en qualsevol moment li cauria a sobre el cos.

Conceptes que cal deixar clars

Per tot això, el que és bàsic és aprofitar qualsevol oportunitat per deixar clares algunes coses sobre la mort:

• Que és universal. Tothom ens morirem en un moment o altre.
• Que és irreversible. Quan algú es mor, no torna.
• Que el cos deixa de funcionar. No sent res, ni té les necessitats biològiques que tenia quan tenia vida.
• Que ens morim per un motiu. I és important fer veure els infants que són causes excepcionals per evitar, per exemple, que tinguin por de posar-se malalts o d’anar a l’hospital.

Si anem introduint aquests conceptes conforme van creixent i anem responent amb claredat i naturalitat els dubtes que vagin plantejant al llarg de la infància, tindran elements sòlids quan hagin de gestionar una pèrdua propera.

Artur Roman és treballador social de Creu Roja i un expert en gestió de situacions de catàstrofe.

De tota manera, en el moment en què calgui afrontar directament la mort d’algú estimat, per molt que s’hagi parlat de la mort abans, el dolor, la tristor, la ràbia i la impotència també hi seran. Però serà més fàcil identificar les emocions i mirar de parlar-ne. També per aquests moments és important tenir clares algunes pautes. Perquè el com es comunica una pèrdua pot influir en les reaccions infantils i entorpir o no el dol posterior.

Què és important fer si hem d’explicar a una criatura que s’ha mort algú proper:

• Cal buscar un entorn confortable. I l’espai més confortable per un infant és casa seva. Ni una comissaria, ni una consulta mèdica, ni un hospital.
• Cal utilitzar un vocabulari clar i adequat a l’edat de l’infant. És importantíssim que entenguin el missatge que estem intentant transmetre, sense donar voltes innecessàriament.
• Cal que li digui una persona amb qui tingui confiança. Per molt difícil que sigui i per molta temptació que tinguem en delegar aquesta tasca a un psicòleg, un policia o un metge, cal que l’interlocutor sigui algú proper, amb que senti que pot parlar, preguntar sense por. A vegades, pot anar bé un acompanyament professional, però ha de ser només un suport.
• Cal preguntar si sap alguna cosa i què sap. És el primer que cal tenir en compte, perquè potser ja té tota la informació i només cal confirmar-la i que sàpiga que pot parlar-ne.
• Cal dir la paraula “mort”. És important donar un missatge clar, que no deixi lloc al dubte. Res de “se n’ha anat”, “ens ha deixat”, “ha marxat” o “ha traspassat”. El que ha passat és que “s’ha mort”. No és necessari donar detalls escabrosos, però sí explicar bé el que ha succeït.
• Cal dir que el cos ja no sent res, que no respira ni li batega el cor.
• Sobre creences religioses, és millor evitar missatges que poden confondre. Es poden anar introduint després, un cop l’infant ha entès el que ha passat. I en tot moment, és important transmetre que les creences són diferents en cada persona, no són una veritat absoluta.

Un exemple de com seria bo dir a un infant que un familiar s’ha mort: “T’he d’explicar una cosa molt trista que ha passat. XXX ha tingut un accident molt fort i s’ha mort. Ja no estarà més amb nosaltres, no el tornarem a veure. El trobarem a faltar perquè l’estimàvem i ell a nosaltres. Tu no has de patir perquè encara et seguirem cuidant”.

Tot això és important, però potser el tràngol ve després. Un cop donada i entesa la notícia, toca gestionar emocions. I el dol és dur per als infants, però també per a les persones adultes. Ningú ens en lliurem de la tristor. I això també ho hem de transmetre a les criatures, han de saber que la resta també sentim dolor. Posar paraules als propis sentiments els pot ajudar a trobar-ne per explicar els seus. I en aquest punt, cal, sobretot, respecte. I per això, Artur Roman insisteix: “El respecte és la base de tot. En cada moment cal veure què necessita l’infant i tenir en compte que cada persona és diferent. A vegades, la distància és la manera d’ajudar. Però també cal parar molta atenció, perquè el silenci ha de ser respectat, però potser és un senyal d’alerta”. I en aquest sentit, és important guardar l’equilibri. Ni agobiar ni deixar de la mà de Déu. Ni donar massa importància ni despreocupar-se’n totalment. “Tenim la mania de psiquiatritzar les coses -apunta Roman-, no tothom necessita atenció mèdica, la majoria de persones tenen eines per afrontar les pèrdues i superar el dol amb el temps”.

Per parar atenció a les reaccions de l’infant, és interessant recordar que expressen les emocions de forma diferent a les persones adultes. Els jocs, els dibuixos i els somnissón vehicles per descobrir que els hi passa pel cap i pel cor. I, de vegades, també cal assumir que no els hi preocupen les mateixes coses que a la gent adulta.

Donar seguretat: mantenir rutines i evitar culpabilitats

Artur Roman continua subratllant temes que són importants a l’hora d’afrontar un dol: donar seguretat a través de les rutines. És important mantenir-les en la mesura que sigui possible i deixar que els infants tinguin espais per continuar fent la seva vida, sobretot en l’adolescència. La seguretat també es transmet evitant que sentin qualsevol tipus de culpabilitat. Per això és important respondre’n els dubtes, oferir-los explicacions i escoltar-los bé.

Arriba el moment d’una altra dinàmica. Una nova mare es troba, amb els ulls tancats, davant d’una capseta tancada. L’Artur l’obre. “Vols tocar què hi ha dins?” Pregunta. A poc a poc, la dona toca una figureta, però amb precaució. També podria haver respost que no, que no tenia ganes de saber què hi havia dins o que no s’atrevia a descobrir-ho. Això és el que passa amb les cerimònies com els funerals o amb les sales de vetlla. Hi ha tantes opcions com infants i és important respectar els seus desitjos a l’hora de participar en aquest tipus de rituals. Segons Artur Roman, a partir dels 6 anys, no hi ha problema en què assisteixin a enterraments. El debat a la xarrada sorgeix quan una participant pregunta què és millor fer si el nen o la nena insisteixen en veure el taüt destapat de la persona morta. Les experiències entre el públic es barregen i la conclusió és la mateixa: depèn. Hi ha persones adultes que prefereixen quedar-se amb el record en vida. Però d’altres que els serveix per acomiadar-se i tancar el cercle. Amb els infants, pot passar el mateix. Cal respecte i també acompanyament. No podem deixar que facin sols aquests passos. “Tot ha de ser opcional, cal preguntar sense que les nostres pròpies experiències i percepcions influeixin en la seva decisió”, subratlla el treballador social.

Acceptar la mort no és fàcil. Les persones adultes necessitem molt temps, tota una vida de vegades, per assumir aquesta realitat. Però és un fet que la mort forma part de la vida. I així cal que ho entenguin els infants. La xarrada ens deixa uns quants apunts, també alguns fragments de pel·lícules, com Estiu 1993 per prendre’n nota. I també un missatge clar: cal parlar-ne. Evitar-ho no evitarà el dolor. Quan abans afrontem el repte, molt millor. El teatre pot ajudar. Dissabte, amb la dansa de DissabteMarkeliñe

L'espectacle continua a EscenaFamiliar.cat

L'espectacle continua a EscenaFamiliar.catEscenaFamiliar.cat