Parlem sobre autonomia: Com deixem que agafin les estisores i tallin el cordó umbilical
A En Jan TotlifanEn Jan Totlifans’explica la història d’un nen que mai pren la iniciativa de fer sol les coses perquè sempre, sempre, sempre li fan tot.L’Estaquirot Teatre porta a l’escenari amb els seus titelles laimportància de fomentar l’autonomia dels infants, ja de ben petits. Podem veure aquesta obra recomanada a partir de 2 anys aquest diumenge 31 de març a La Sala Miguel Hernández de SabadellI podem aprofitar no només per parlar amb la canalla de la importància d’aprendre a fer les coses per un mateix, sinó també per reflexionar sobre com afrontem aquest tema. Deixem espai per a que els nostres fills i filles aprenguin a valer-se per ells mateixos? Quin exemple donem? Què ens fa por de deixar que pugin escales, que utilitzin les estisores o comencin a caminar? Hem de posar límits a l’autonomia? Quan hem d’intervenir per ajudar-los? Les preguntes sorgeixen perquè la qüestió importa a les famílies. I precisament per això és l’últim dels temes escollits per La Sala de Sabadell dins del cicle «Estirant el fil», una activitat que organitzen al llarg de tota la temporada i que relaciona un espectacle teatral amb una xerrada sobre un tema interessant en la criança i l’educació.Com ja hem fet en les altres, des d’Escena Familiar vam assistir al taller «T’ajudo? No! Jo puc», a càrrec dels experts en psicologia de l’educació Sílvia Blanch i Xavier Gimeno.
A la Índia, les mares esperen que els nadons recent nascuts reptin sols fins al pit. La psicòloga Sílvia Blanch explica quin missatge es transmet amb aquesta decisió: «Fent això, li estem dient al nadó «benvingut al món, tu pots». En canvi, aquí, li diem «benvingut al món, jo t’ho faré tot». Amb aquesta idea està clar que l’autonomia és un concepte que es pot començar a treballar des que els infants neixen. «L’autonomia no es tracta d’una informació que es tracta a una edat concreta. No es dóna, sinó que comença amb el procés de vida, des que es talla el cordó umbilical», explica Xavier Gimeno només començar el taller. També és important tenir en compte que al llarg del creixement, hi haurà més «trencaments» del cordó umbilical. A l’adolescència, per exemple. Però per arribar fins aquí, cal fer moltes passes, constants, per a que no passi com al protagonista de En Jan Totlifan, que arriba a adult però no sap fer res perquè sempre li han fet tot.En Jan Totlifan
L’autonomia no és només una qüestió pràctica, un aprenentatge bàsic per valer-se per un mateix a la vida. És també un aspecte clau en l’autoestima dels infants: «Ens sentim bé quan fem una cosa nosaltres. Ens sentim capaços, ens donem valor, equilibrem l’autoestima perquè ens accetem»,explica Xavier Gimeno. I apuntala aquest argument explicant el resultat d’un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona amb infants de P3. Els més segurs eren els qui eren capaços de menjar sols, posar-se l’abric, penjar la bata. Vol dir això que les persones adultes ens hem d’apartar i deixar que facin? No. «Cal donar la mà i acompanyar», insisteix Gimeno. I aquí està una de les claus de l’educació. I una de les grans dificultats.
El taller plantejat per Blanch i Gimeno començava amb una catifa al centre de la rotllana. A dins, un munt d’objectes: bosses, una màscara, un cordill, rotuladors, un nas de pallasso, tisores, un casc, un martell, una lupa, pega, una clau anglesa, un tornavís, fulls de paper, mocadors. Qui volgués parlar, havia d’agafar un objecte per connectar amb la pròpia autonomia i amb l’educació.
El primer objecte en començar és un tornavís. Amb ell a les mans, una mare explica que ella no és bona fent bricolatge però que dies enrere s’havia decidit a arreglar una prestatgeria. Això vol dir sortir de la zona de confort, apoderar-se, trencar les pròpies pors i autolimitacions, qüestionar la pròpia autonomia i donar un exemple. I és que el missatge és potent: cal explorar per aprendre, cal provar per aconseguir fer les coses. «Si ensenyem que nosaltres mateixes també ens posem reptes, l’infant veurà que no s’ha d’esperar a que ho faci un altre», apunta Sílvia Blanch. Això és el que cal demostrar als infants. I superar les pròpies pors també ajuda a veure quins límits estem posant als nostres fills i filles. Amb unes tirites, una altra mare comenta com li costa frenar l’impuls de curar ella mateixa la ferida quan la seva filla li diu que ho vol fer sola. És un esforç no pronunciar la frase «és difícil, ja t’ho faig jo». Si no superem aquest impuls -que molts cops ve reforçat per la voluntat de ser bones mares i bons pares- caiem en la trampa de donar el missatge «no serveixes». Xavier Gimeno subratlla que «pels infants, és un repte cada cosa senzilla que proven. Si ho fem nosaltres perquè ja sabem com es fa, no donem l’oportunitat que ho sàpiguin fer ells».
Els límits. Un altre gran tema a tenir en compte en l’educació i la criança. Una mare que també és mestra agafa les estisores. Són un perill? S’han d’allunyar de la canalla? La resposta pot estar en la seva experiència en escoles bressol que es basen en estudis recents per deixar aquests objectes que tallen en mans d’infants de 3 anys. El resultat per aquesta mestra de parvulari és sorprenent: la canalla no es fa mal. Gimeno explica una experiència pròpia als anys 80 en una escola de preescolar. Estava fent pràctiques i una de les nenes de la classe va aparèixer al seu costat amb una lupa gegant. Ell li va preguntar: «T’agrada jugar amb la lupa?» I la nena, ben segura d’ella mateixa, va respondre amb claredat: «Amb la lupa no s’hi juga, amb la lupa es mira. No puc jugar amb la lupa». «La nena ho tenia claríssim -explica Gimeno-. En l’autonomia hi ha pactes i els infants poden entendre’ls perfectament, com ho feia la nena amb la lupa; ella sabia que no era per jugar». Al darrere, hi ha una feina important de mestres. I també el qüestionament d’un cert proteccionisme al que de vegades tendim. Per exemple, per què posem gots de plàstic als infants? Potser si els acostumem a beure amb gots de vidre, sabran cuidar-los.
Com afrontem des de la «soledat» de la nostra criança aquest gran repte de donar autonomia als infants i de donar-los les oportunitats necessàries per a que puguin valer-se per ells mateixos? Compartint experiències. És la millor manera de qüestionar els propis límits, les pròpies pors. «La nostra mirada determina», apunta Sílvia Blanch. «Per això, és important sortir del nostre espai per veure altres maneres de fer, altres experiències que ens ajudin a trobar la pròpia mesura». I és que cal trobar els equilibris. «No es pot confondre l’autonomia amb deixar que faci el que vulgui quan vulgui», alerta la psicòloga. Per exemple, potser el nen o la nena podran triar la quantitat de menjar que vol, però no podran decidir si mengen o no. Cal establir els límits i els marges de presa de decisions, que aniran evolucionant amb l’edat i que no són iguals per tothom. «A la vida, hi ha límits -insisteix Blanch-. Si no ens donem indicacions, ens sentim insegurs, sentim desconcert. Pot passar el mateix amb els infants».
El tema no és fàcil. Però ningú no ha dit que l’educació dels infants sigui fàcil. Ni tampoc que hi hagi una recepta segura. El que està clar és que cal deixar de banda la por que molts cops ens limita i regalar als fills i filles les oportunitats per a que creixin, per a que siguin cada cop més autònoms, per a que prenguin les seves pròpies decisions -que tenen conseqüències- i per a que descobreixin que sí, que poden. Cal donar-los la mà si cal per a que ens demanin ajuda quan vulguin i alhora deixar que experimentin aquesta gran satisfacció que els omplirà l’autoestima i els ajudarà a fer-se grans.
L'espectacle continua a EscenaFamiliar.cat
L'espectacle continua a EscenaFamiliar.catEscenaFamiliar.cat