L’Estenedor Teatre estrena espectacle: “Els creadors som uns ‘stripers’ que ens despullem l’ànima”

El coneixien com “aquell titellaire de l’estenedor” perquè es posava amb una taula a la plaça del Pi i penjava els titelles amb agulles d’un filferro. Era l’any 1976 i el David Laín acabava de deixar la seva feina de mestre per dedicar-se al que realment l’omplia: l’ofici de titellaire. Va ser després que va trobar polisèmia al nom que li havia quedat a la seva companyia: L’Estenedor Teatre. “Estendre és ensenyar sense vergonyes les misèries i grandeses, des de les camises de seda natural fins als calçotets cosits. El teatre és posar-se a l’abast de la gent que et ve a veure”, assegura aquest titellaire que porta a les espatlles més de 40 anys i trenta i molts espectacles produïts. En aquest temps, ha passat per tot: per èpoques esplendoroses en què va arribar a fer 365 bolos en un any i també va passar per èpoques difícils. Però la motivació es manté intacta i la necessitat de crear, també. La prova és que acaba d’estrenar el seu últim espectacle, La casa de l’Ona, Vol que tracti sobre la gent gran, sobre la memòria, sobre les paraules que es perden. Però això serà l’any que ve, quan els núvols que diu que volen sobre el seu cap acabin plovent idees. Ara mateix, el centre és l’Ona, la protagonista de la nova història i també la seva neboda, a qui li ha dedicat el nou muntatge.

Amb més de trenta espectacles al llarg dels anys, al David Laín encara li queden històries per explicar. Però és que, a més, aquesta nova producció li treu una espineta clavada de fa anys: crear un espectacle especialment pensat per a la canalla més petita, fet amb el seu ritme i el seu llenguatge. I amb aquesta idea ha escrit una història sense història. I sense text. La casa de l’Ona és un dia a la vida de la petita Ona. El sons que l’envolten i la música conduiran el camí pels jocs amb el seu gos Quissu i per la relació amb el seu pare i la seva mare i per les coses que els hi passen en un dia en aquesta casa de nines reciclada que és l’escenografia de l’obra i que també va ser-ne el seu orígen. I és que la idea va sorgir quan un amic li va demanar que guardés una vella casa de nines de fusta i ell directament va veure un espectacle.

La música és de l’Ignasi Miranda i el David Laín creu que aquest argument “és prou dramàtic, en el sentit teatral de la paraula, per a que els nanos en puguin gaudir.” De criteri per dir-ho, en té i 41 anys d’experiència ho avalen. De fet, hi ha espectacles que tenen dècades, però que encara continuen funcionant. El millor exemple és una història creada per encàrrec amb l’objectiu de sensibilitzar la canalla envers la higiene dental. 25 anys després, encara el representa a bona part de les escoles de Barcelona. I és que aquest espectacle que sembla senzill, amaga tot un missatge que va més enllà de la salut de les dents. L’argument diverteix, però a més, dóna missatges transformadors. El Rashid i la Neus són els protagonistes. Sense ser explícit, el David Laín tracta temàtiques com els prejudicis racials, qüestiona els rols de gènere i també parla de l’amistat. Quan puges a un escenari i la gent t’escolta és una sort molt gran. Per això, tens certa obligació de mullar-te i prendre partit. Jo, més descaradament o menys, he anat fent amb els meus espectacles”, explica Laín orgullós. Amb aquesta decisió, L’Estenedor Teatre qüestiona molts tòpics: una princesa que salva el rei. O que no vol ser reina perquè se’n va a fer titelles amb el seu amor titellaire.

El David Laín porta un miler de funcions de l’espectacle sobre higiene dental i assegura que encara s’emociona amb alguns comentaris al col·loqui posterior amb els infants. I és que el teatre és terapèutic i a ell el fa feliç perquè pot expressar el que sent en cada funció. De fet, el Col·leccionista de pors, una de les joies de la corona, parla de les pors que ell tenia a la nit quan era petit. “Fins i tot en un espectacle fet de fa temps te n’adones que el que dius, ho dius per una raó. La gent que creem coses som uns stripers, diu Laín. Porta 41 anys i parla d’una nova producció per a l’any que ve. I té raó: l’única explicació és que s’estima aquesta feina de titellaire amb què és capaç de despullar-se l’ànima.