Perdre la mare
Aquest hivern es va morir la meva mare i una de les coses més difícils va ser no poder-li trucar per poder-l'hi explicar i que em consolés, com ha fet tota la vida. Cada vegada que he tingut un problema o un disgust ha estat sempre la primera persona amb qui he parlat. Per a mi tenir bons amics és imprescindible però davant els problemes grossos de veritat sempre acabava anant a buscar a la mare. I ara, quatre mesos després, em segueix passant pel cap enviar-li un whatsapp. Li vull enviar una foto de les coques de la revetlla, de com em queda aquest vestit a l’emprovador, del regal que m’han fet els alumnes a l’acabar al curs. Em sembla que les mares són les úniques persones a qui la nostra vida els interessa de debò, fins i tot més que a nosaltres mateixes.
Perdre la mare és un cop com no t’esperes i els que ja ho heu viscut no n’heu parlat prou. Ara m'adono que potser he estat poc empàtica amb els amics que ho han passat perquè no m’imaginava que fos tan difícil. La meva mare feia temps que estava malalta, però ella, com quasi totes les mares, mai es va queixar de res. Sempre deia que es trobava bé, sempre estava de bon humor, no volia donar cap feina, no volia fer-me patir. Avui repassava els darrers missatges i jo li deia: "Avui et trobes millor?" I la resposta em fa somriure perquè em va dir: "Molt millor, em sembla que estic remuntant". Es va morir l’endemà.
Les nostres mares han estat fetes d’una altra pasta. Són les que van renunciar a molt perquè a nosaltres no ens faltés res. La meva em va animar sempre a viatjar tot i que ella no hagués anat mai enlloc. Em comprava sempre llibres perquè sabia que era la despesa que més m’enriquia. Era llestíssima i ja em va apuntar a anglès als anys 80, sense saber que gràcies a l’anglès jo podria fer tantíssimes coses. Em va empoderar quan aquesta paraula ni tan sols existia. M’ha deixat la millor herència possible: el cap moblat i un exemple per a tota la vida. Sense la seva ajuda no hauria pogut estudiar tant, treballar tant o ser mare de família nombrosa. O potser sí que hauria pogut, però el camí hauria estat més pedregós. No hauria superat els 26 dies d’UCI del meu marit sense tenir-la a l’altra banda del telèfon dient-me que tot aniria bé encara que estigués més espantada que jo.
Ho enyoro tot d’ella. Els seus missatges de bon dia (d’on treuen les mares tot aquell banc d’imatges matineres?), les discussions per bestieses, que em renyés als meus 44 anys, explicar-nos xafarderies, parlar de tot o no parlar de res. Amb ella he plorat de riure i ara he plorat de plorar. Acabo d’escriure això i ja m’emociono perquè no podré enviar-li l’enllaç. Trobo a faltar que em digui el que sempre em deia: que bé que escrius, algun dia faràs un llibre. Ni escric tan bé ni faré mai un llibre, però que bonic que és tot el que ens diuen les mares i quina sort (i quin orgull!) haver estat la seva filla.