Esbroncada a la platja
Avui m'ha caigut una esbroncada a la platja. He arribat amb els nens i el lot de platja més minimalista que us podeu imaginar: una tovallola. La japonesa de l'odre estaria orgullosa de mi. He decidit viure al límit i ja fa uns anys que he optat per no portar ni joguines, ni pilotes, ni flotadors, ni res. Banyadors posats, crema solar posada i xancletes als peus. Res més. La màgia de l'ordre.
Però hi ha gent que té necessitat d'objectes materials. En concret dos avis que estaven asseguts a les seves cadires (llegint i fent ganxet) i tenien dues tovalloles perfectament esteses a terra. Per fer la croqueta, suposo. Els avis en qüestió es reserven el lloc a primera hora i baixen amb esquadra i cartabó per alienar la tovallola amb els astres. Les tenen tan llises que ni amb keratina.
Però el desastre estava a pocs segons de canviar el seu plàcid dia de platja. El meu fill petit, descalç, ha gosat desafiar la perfecció i trepitjar els tovalloles dels avis. Totes dues. I deixar petjadetes de sorra per damunt. Un drama. De sobte la senyora s'ha aixecat i amb el dit alçat m'ha dit de tot. Ho sé, jo també flipava. M'ha dit que les mares d'avui som unes "fresques", que no mirem res i que això abans no passava perquè cap dels seus quatre fills hauria trepitjat MAI una tovallola aliena. L'Adrià (11 anys) ja tenia el peu aixecat per reincidir en la trepitjada i l'he fulminat amb la mirada. Ara no.
Però de sobte, com el miracle de les aigües separades, han arribat altres mares anònimes i m'han defensat. Que si la platja és familiar, que si no volen sorra que no vagin a l'era. Avui he vist que les mares d'avui estem més convençudes que mai que ens hem de fer costat. Que no tenim fills perfectes perquè embruten i no creuen a la primera però no passa res. No estem disposades a acceptar esbroncades gratuïtes, prou feina tenim per arribar a tot com perquè ens facin sentir malament per petits incidents sense cap importància.
Si aquest estiu us embruten la tovallola, us cau un cop de pilota o us esquitxen, tingueu paciència. Potser sí que a vegades els pares estem distrets, però ja us dic jo que la majoria de vegades els tenim l'ull a sobre. A mi ja m'està agafant fins i tot complex de coreògrafa de tant comptar els fills: un, dos, tres, quatre, un, dos, tres, quatre.
Gaudiu de l'estiu #bonesMares. Ho hem de gaudir perquè fins els 12 de setembre, queda moltíssim :)