Després de l'UCI
L’altre dia parlava sobre aquest blog i explicava que una de les coses que més m’ha emocionat va ser l’allau de missatges rebuts després del post sobre la nostra brutal experiència amb la Covid-19 (Ara que ja ho puc explicar.) Molts heu seguit escrivint preguntant com estem i això que no ens coneixem en persona. Sens dubte, el millor del Criatures, és la comunitat tan fantàstica que ens llegiu i ens feu costat.
I ara què? Com ho hem viscut? D’entrada dir-vos que el meu marit segueix de baixa perquè les seqüeles de la malaltia són força persistents i ell va estar molt greu (us recordo les dades: 26 dies hospitalitzat, 43 anys i SENSE patologies). Jo, tot i la por i el patiment que m’ha quedat, he intentat fer vida normal però noto que dins meu mai més seré la mateixa. La pandèmia m’ha fet viure a menys revolucions, valorar més el que tinc i no queixar-me tant del que em falta. Diuen que de tot això en sortirem enfortits o bé tot el contrari, que aviat oblidarem el que hem viscut per tornar a pujar a la roda de hàmster.
En el nostre cas sé que no ho oblidarem mai. No sé si en surto enfortida o debilitada, tinc dies de tot. El març es va endur una part de mi que no tornarà. Es va endur la meva innocència de pensar que tots ens morirem de vells i també es va endur la meva part despreocupada de sopars i escapades. Ara fa temps que no anem enlloc ni quedem amb amics perquè nosaltres ja som sis. Aquesta tardor m’he quedat al meu poble, he llegit molt més, he dormit millor. El paisatge de sempre ara el valoro més que mai i la vida de sempre, també m’agrada més que mai. De sobte ja no és un tòpic allò de que no importa el que tens, només importa a qui tens.
Segurament la meva perspectiva sobre la pandèmia no és la vostra, però em miro de lluny tot aquest debat sobre el Nadal. Que sí, que quina pena per no estar junts. Però aquestes festes només desitjo que aquells que estimo estiguin a casa seva i no en una UCI. M’estimo més estar separats aquests dies que no pas separar-nos per un ingrés on, recordem, no podrem ni veure, ni escriure ni parlar amb els malalts. També tinc la sort que a la gent que estimo de debò la veig sovint. No em calen galets ni canelons per estar amb els meus. Mai he celebrat les festes amb parents random als qui veig un cop l’any per compromís. Em sembla que a partir dels 40, compromisos els justos. I també hem après que qui hi vol ser hi és, tot i la distància.
Aquest Nadal el passaré amb els cinc homes a casa i això que al març vaig pensar molts cops que no seria així. Potser sí que ha estat un any de merda però jo, després de l’UCI, només puc donar gràcies. Valoreu el que teniu i no ho poseu en risc. Deixem el mar en calma perquè no hi hagi més onades. Celebrem el Nadal, la propera primavera.