Pot sonar estrany...

Han anat passant els dies, els mesos i les setmanes i m'adono que ja no necessito escriure't tan sovint. Amb el temps, aquella enyorança punxant ha cedit el pas a una dolça nostàlgia i ara, quan et recordo, m'omple una pau serena que em dibuixa un somriure espontani.

De tant en tant, encara vesso alguna llàgrima, sí... i és perquè m'emociono de pensar com t'agradaria ser aquí en moments importants. Els nostres fills creixen de pressa i voldria gaudir-ne amb tu.

Com deia el Jan, ara fa un any, és com si haguessis marxat en un lloc sense cobertura i per tant, no ens podem comunicar amb tu. L'Andreu ens va aclarir aquest punt... ens va explicar que els qui no tenim prou cobertura som nosaltres, que a tu t'arriba tot ràpid i clar i que, fins i tot, és possible que vagis responent als nostres missatges... només que ens arriben d'una manera que potser encara no sabem desxifrar. T'haig de dir però, que em sembla que jo en començo a saber. De tant en tant em sembla rebre'n en forma de regal, d'aquells que la vida ens fa últimament, de records sobtats o en somnis en els que apareixes...

Sé que pot sonar estrany, però em sento afortunada.

Afortunada de sentir-te present des d'una altra dimensió de la vida... on, un dia, esperem que més tard que d'hora, ens hi retrobarem. Saber-te allà farà el viatge més fàcil, quan arribi el moment.

Afortunada de dur a la motxilla el bagatge de tot el viscut al teu costat, especialment els últims tres anys i mig, que vaig comprendre el significat d'estimar, i experimentar l'amor en essència. Després de 18 anys d'intentar-ho plegats i aconseguir-ho només a mitges.

Afortunada perquè tinc una família fantàstica que sempre hi és... també la teva, que ara és meva. Bé, sempre me l'he sentit meva, però ara encara més.

Afortunada d'estar envoltada d'amics i amigues que no tenen preu, que em cuiden i es deixen cuidar, que saben escoltar, que m'acompanyen de prop i també a distància. Els últims mesos han sigut una peça clau, tant les amistats de sempre com les noves que s'han anat incoprorant. Espero ser capaç d'agrair-los tant i de correspondre sempre al seu amor incondicional.

Afortunada perquè tinc tot el que em cal per ser feliç i tota la vida per davant. He viscut la mort prou de prop per entendre la importància de VIURE LA VIDA, així en majúscules, ARA I AQUÍ. La mort sol arribar quan menys t'ho esperes, així que procuro no deixar el què m'importa, per més endavant.

Recordo ben vives, algunes consignes i paraules que vas anar deixant caure mentre estaves malalt i preveient la possibilitat que un dia no hi fossis. Recordo que algunes em van ofendre i m'espantava només d'imaginar-me-les... però ara agraeixo enormement que les diguessis. Són molt alliberadores, gràcies guapo! Jo també t'estimo.

El sol primaveral treu el nas i el festival de jazz ha tornat als carrers de Terrassa. La música sempre va tenir un paper important a la nostra vida junts, i ho segueix sent. És un bàlsam, un refugi, un espai on et fas més present, encara. És un dels pilars que ens sosté, als quatre que quedem, avui més que mai.

Sento que he començat a despullar-me de les vestidures fosques i pesants del dol, i em vaig sentint dia a dia, més lleugera i vital... Flueixo lliscant riu avall i mirant endavant, que si al principi tenia els meus dubtes, ara ja sé que és impossible deixar-te enrere, que et porto dins, viatges amb mi.

Avui tanquen aquesta entrada al blog, Oques grasses, que ens va quedar pendent veure en concert... però no pateixis, hi aniré per tots dos aquest estiu, a Canet Rock. I també amb Txarango, que han estat part important de la banda sonora, tot aquest temps, del meu dol... i que ho seguiran sent la resta de la meva vida. Emprenc el vol i camino omplint la vida de sentit.

I a tu, que em llegeixes, gràcies per acompanyar-me des d'aquest racó de la xarxa... escriure-hi és tot un privilegi.