Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

No em cal refer la meva vida

Ara fa uns dies, algú em va dir "Encara ets jove, i trobaràs amb qui refer la teva vida". Em va remoure i no vaig saber què dir. Són més de quatre anys escoltant comentaris de tota mena, que segur que es fan amb les millors intencions del món, però també, sense pensar-los massa... Per sort, ja no em fereixen com ho feien abans.

Tot i que me l'esperava, he necessitat unes setmanes per trobar-li resposta.

Recordo quan el càncer va aterrar a la nostra família, que em va acompanyar força temps, la sensació de viure en un parèntesi, esperant un desenllaç, fos quin fos, que ens permetés seguir endavant amb les nostres vides. Viure en la incertesa constant, és esgotador. Si aixecàvem la vista per mirar l'horitzó, el vertigen ens feia trontollar i perdre l'equilibri, així que, vam aprendre a caminar "mirant-nos els peus", centrats en l'ara i aquí. Un gran aprenentatge.

Un dia, però, vaig entendre que de parèntesi res de res! Que la vida ÉS sempre, cada dia, a cada instant. Sigui com sigui, passi el què hi passi. La resta, només són expectatives de futur, hologrames que la malaltia i la MORT van anar esberlant un darrere l'altre.

Tot i la trencadissa i l'enyorança d'una vida que ja no serà, he après a viure connectada amb el present, i em sento més lliure i plena que mai. No hi ha res a refer i molt a recordar. La vida no s'ha trencat ni tampoc s'ha aturat, encara que, sovint, m'ho sembli. Com diu Txarango a la cançó "Et recordo" que tant m'acompanya, "tota la vida s'amaga ara i aquí", així que, no es tracta de refer-la, sinó de viure-la tal com es presenta.

Qui sap, potser tenen raó, i un dia trobi algú amb qui valgui la pena compartir el què em quedi de vida... ara mateix, ni el busco, ni em preocupa, tot i que enyoro aquells petits moments, tan íntims i tan nostres. Fins i tot, els que feien de la convivència, tot un repte. Trobo a faltar les carícies, les abraçades i especialment, els petons. Fins al punt que hi ha dies que el cos se'm desespera. Vaig aprenent a VIURE, desbordant d'AMOR essencial. Un AMOR que no m'hi cap al pit, i que va més enllà de la parella, de la família o els amics... i que sovint, balla amb l'enyorança. Un amor que no tothom és capaç d'entendre ni d'acollir i que a vegades, em fa sentir molt sola.

Recordo les paraules que va compartir amb mi en Bernat, que transita, com jo, pels camins del dol. Reflexions sobre "l'amor incondicional, l'amor en essència, en estat pur" que va tenir el privilegi de viure amb la Mayte, un "amor tan gran que ja no volia viure sense sentir-lo". Del "desig d'abraçar i simplement dir t'estimo sense que això vulgui dir res més". D'aquestes "ganes d'estimar que a vegades es confonen amb l'enyorança d'aquest AMOR majúscul" i també, "amb les ganes de fer l'amor". Amb el seu permís, les comparteixo aquí. És un consol descobrir que algú més ho sent així, moltes gràcies Bernat, de veritat.

En Bernat i jo, volem donar les gràcies a @Txarango i a @TITO_MARCEL (Marcel Lázara) per "La dansa del vestit". Fan que sembli fàcil posar paraules a tants sentiments que compartim.

ANTERIOR

9 mesos