Arribem a l’illa amb els últims raigs de llum. Ell no ve amb nosaltres. És la seva setmana de colònies i la nostra de “respir”. Només sortir de l’avió notem la xafogor que ens acompanyarà els escassos cinc dies que passarem en aquest tros de terra envoltat de mar, lluny d’ell. Em costa desprendre-me’n. Noto la seva presència al meu costat i de sobte el busco com si l’hagués deixat oblidat darrere meu, assegut al seient de l’avió, mirant per la finestra amb el cinturó encara cordat. Penso que soc una ximpleta. Aquest matí l’he acompanyat jo mateixa a la casa de colònies, li he dit adéu i he vist com se n’anava arrossegant el maletot amb les sis mudes marcades i perfectament plegades, cadascuna en una bosseta. Tot i així, encara noto el seu pes. L’arrossego.
Alicia Kopf escrivia a Germà de gel que veu la seva mare com una exploradora àrtica que fa el seu camí estirant un trineu molt feixuc. Una imatge poètica i gèlida amb la qual m’identifico, tot i viure en un indret molt allunyat dels pols terrestres. En el meu cas, seria més acurat imaginar que tibo d’un carretó amb síndries i melons, ben grossos i plens, un símil més ajustat a les latituds càlides que habito.
Tenir un fill amb autisme pesa. Molt. Tant que quan deixes anar la càrrega necessites un temps per adonar-te que no cal continuar fent força, que és possible recuperar la lleugeresa durant uns dies. Fer coses que habitualment no pots fer, o que fas gaudint-les només a mitges, perquè sempre estàs pendent d’ell.
A l’illa m’hi trobo a gust, el llast es desdibuixa i poc a poc deixo de pensar en el meu fill. Al principi m’incomoda. Com me’n puc oblidar? Com puc ser feliç si ell no és amb nosaltres? Però llavors m’adono que només he deixat enrere tot allò que em satura i m’esgota d’ell i sota el para-sol de palla començo a fer lloc als bons records. Els dies passen i tinc ganes de retrobar-lo, d’abraçar-lo i de continuar el camí plegats, tibant del carretó, que a la tardor serà ben ple de pomes, figues i raïm.
