Abril 2020
Finalment ho fa fet. L’ha llançat. No se n’ha pogut estar. I jo, en descobrir-ho, m’exaspero. La pluja cau constant i sense treva des de fa dies. L’abril més plujós en dècades és una anècdota sense importància en un present confinat. Ell es mira el seu petit món des de la finestra de l’habitació. S’hi passa hores, a estones embadalit, a estones inquiet. Obrint i tancant la porta allargassada de la finestra. Fa dies que sabem que la seva no és una mirada innocent sobre la petita piscina comunitària. Ell hi actua. Les seves joguines volen a gran velocitat en direcció a l’aigua. Algunes hi arriben, però d’altres topen amb la paret i cauen a terra abans de l’amaratge. N’hi ha que suren, navegant a la deriva, i n’hi ha que s’enfonsen. Algunes a plom i d’altres lentament, com fulles desprenent-se amb mandra de l’arbre. Quan els rajos d’aigua estan en marxa, la silueta de les joguines s’intueix distorsionada, ballant sinuosa al fons de la piscina. Però al vespre, amb els llums encesos i la superfície en calma, la seva forma es distingeix nítidament. Ajagudes panxa enlaire observen el veïnat des de la immensitat blava que les acull. Lliures del confinament casolà, però atrapades en un nou confinament aquàtic, custodiades pels edificis de la comunitat i els ulls atents del Josep. Resignades a emprendre un nou vol un cop siguin rescatades. I així cada dia. Sense descans.
Per què les llança? Per què? L’eterna pregunta. Esbronquem el nostre fill i no s’immuta. L’ignorem i no s’immuta. L’única certesa que tenim és que demà les tornarà a llançar... Els dies passen i el nombre de joguines que participen en aquest joc desesperant s’incrementa. S’hi afegeixen les culleretes de cafè, els clips de la seva germana petita, les meves arracades... Avui, però, s’ha passat de la ratlla. L’objecte blau que s’intueix impertèrrit al fons de la piscina és el meu telèfon mòbil. La meva petita finestra a l’exterior m’espera submergida a dos metres de profunditat, a resguard d’un xàfec intens que no té intenció d’aturar-se. El Josep m’estima. Llavors, per què ho fa? Per què?
Octubre 2021
Ahir al vespre llegia despreocupada una novel·la, Cançó de la plana de l’escriptor nord americà Kent Haruf. Tot d’una, en arribar al tombant de la pàgina 217, un paràgraf em va cridar l’atenció: “(...) Després van començar a tirar coses pel balcó. Al principi s’abocaven a la barana i observaven què feia el vent amb l’escopinada que havien tirat; després es van inventar un joc que consistia a veure qui podia enviar més lluny un paper, fent-lo surar com si fos una ploma, i es van empescar un sistema de punts segons la distància i el lloc on anava a parar el paper. Però era massa imprevisible. Depenia massa del vent. Van descobrir que tirar coses que pesessin era més divertit. Els ous eren fantàstics. (...)”. Els protagonistes de l’escena són dos nens que després de dies tancats en un pis a Denver busquen distreure’s llançant coses pel balcó, exactament com feia el Josep durant el confinament. Vaig somriure, gairebé vaig riure. A casa em van mirar sorpresos.
― Què llegeixes? És divertit? ―em van interrogar tots amb ganes de saber què em feia tanta gràcia. Fins i tot el Josep em mirava encuriosit pel meu atac sobtat de bon humor.
― No res, he recordat una cosa que va succeir l’any passat...
Vaig continuar llegint, alhora que no podia deixar de pensar que, fins i tot jo, de vegades m’oblido que el Josep és, per damunt de tot i abans de res, un nen, com aquell parell de Denver. Com qualsevol nen.
