Gots, tasses i manies
Totes i tots tenim manies. Jo, per exemple, no puc dormir amb la porta de l’armari oberta i gairebé sempre deixo algun trosset de menjar al plat. La mostra, com diria ma mare. Hi ha gent que es passa el dia redreçant els quadres de les parets, buscant l’alineació i la simetria perfectes, i d’altres que no poden estar-se de llegir l’última pàgina d’una novel·la abans de començar-la. Hi ha manies que, fins i tot, no som conscients que tenim. Són hàbits apresos i gestos que repetim per sentir-nos segurs o per desfer-nos d’angoixes i ansietats.
Les persones amb autisme també en tenen de manies, no perquè siguin autistes, sinó perquè són persones. El meu fill Josep en té una que potser us sonarà. Sempre ha de prendre la llet amb la mateixa tassa i aquest hàbit, que potser reconeixeu, em té ben encuriosida. No es tracta d’un costum gaire rar. De fet, no ho és gens de rar, però m’intriga, perquè el tipus de tassa o got que tria a casa nostra, a la dels avis o a la casa on passem les vacances, és d’un estil completament diferent. Com si cada escenari requerís un atrezzo especial. En algun moment de la seva infància va decidir quina tassa feia joc amb cada entorn i encara ara es manté fidel a la seva decisió. A casa, tria una tassa blanca. Per això en tenim dues d’iguals que només ell utilitza. A cals avis, en canvi, tria un got de vidre marronós. Ells ho saben i com a avis professionals que són, no s’equivoquen mai a l’hora de servir-li la llet. Durant les vacances, es decanta per un got de vidre completament transparent, sense dibuixos estampats. Fins aquí tot molt “normal”. Una mania com una altra.
Ara bé, ¿què passa quan, pel motiu que sigui, el got o tassa que ell voldria no està disponible? Perquè és precisament llavors quan apareix el conflicte. No és la mania en sí mateixa el que genera el problema, sinó la manera com ell entoma i gestiona el fet que no s’acompleixi allò que desitja. És aquí on sorgeix la diferència entre ell i jo. Entre les persones excepcionals com ell i les que som comunes com jo.
Segurament us esteu imaginant una situació en què el Josep es posa molt nerviós, crida fort, llança la tassa enlaire i empastifa de llet el terra de la cuina, perquè és sabut que a les persones amb autisme els costa acceptar que les coses no succeeixin com elles esperen, que no saben gestionar la frustració que els produeix. Molts cops és així, però no sempre, com passa amb la mania de les tasses. En aquest cas, el Josep es mira el got seriós, ens mira a nosaltres de fit a fit i surt de la cuina impertèrrit, ignorant la nostra angoixa. Es manté ferm en la seva convicció i es fa fort en la seva decisió: no es pren la llet, i no passa res.
La seva mania no li suposa cap daltabaix en aquest cas concret. Per què? No ho sé i no sé si mai aconseguiré trobar-hi una explicació lògica. Com tampoc sé si algun dia aconseguiré adormir-me amb la porta de l’armari entreoberta. Quin misteri les manies...
