La barbacoa

Avui fem sopar especial. Fa estona que s’ha assegut de cap de taula i espera impacient que comenci la funció, sense perdre’s cap detall. Per a ell les barbacoes familiars són una festa, un espectacle per als sentits. Una exhibició d’anades i vingudes amb plats i safates plens de viandes acabades de fer; una simfonia d’olors intenses que el fan salivar; un reguitzell d’ordres que no comprèn però que fan que les seves germanes corrin amunt i avall per mirar d’aconseguir setrilleres, pinces i carbó. El preludi és llarg, però sap que l’espera paga la pena.

La cara se li il·lumina quan al cap de molta estona li servim el plat. Però llavors, tot d’una, algú crida:

―Un brindis abans de començar! 

La seva mirada expressa un gran desconcert. “I ara què passa? Què s’ha de fer?”, deu pensar. Però quan veu que tots aixequem els gots ell també s’hi apunta, fent bona la dita que recomana: “allà on aniràs, fes el que veuràs”, per allò d’adaptar-se als hàbits locals, per molt estranys que et semblin. 

Sense més dilació tots ens llancem a devorar els nostres entrecots i botifarres amb delit, com si l’endemà no existís, però ell no. Ell resta immòbil mirant-se el plat, emetent grinyols d’angoixa. No sabem què li passa. Potser vol patates, o més aigua. I si li preparem una mica de pa amb tomàquet? L’amanida segur que no la troba a faltar. Potser és que no li agrada la música que hem triat. Sí, deu ser això. La canviem, però encara s’enfada més. Doncs tampoc no és això. La carn es refreda i tots comencem a neguitejar-nos. Ens mirem els uns als altres sense saber què fer, ansiosos com estem ja no podem continuar gaudint de l’àpat. Ell pateix i ens encomana a tots la seva angoixa. De sobte alça el cap i, aixecant lleument el cul de la cadira, allarga el braç cap a l’altra punta de la taula, fent cara d’esforç. Finalment aconsegueix dir una paraula. La seva paraula comodí: 

―Això...

Una barreja de decepció i impotència envaeix els nostres rostres. Vol alguna cosa que no té. Però què és això que vol i que li impedeix clavar queixalada al tros de carn que fa tanta estona que espera? Què és això tan important? Què?

―La forquilla! No té forquilla! ―observa perspicaç la seva germana gran.

―Foquilla, foquilla ―repeteix ell alleugerit, mentre es deixa caure enrere com un sac, esclafant el cul a la cadira.

Conviure amb l’autisme és estar en una muntanya russa constant. Hem passat de l’eufòria al neguit en dècimes de segon. I com sol passar amb les atraccions de fira, el resultat final és satisfactori i marejant alhora. Cal ser valents per tornar-hi a pujar!