El bàsquet i la vida
Al meu fill de set anys l’hem apuntat a un campus de bàsquet perquè, sense haver-ho provat abans, creia (crèiem) que li agradaria. Hi ha anat amb molta il·lusió i això ho he pogut comprovar des del moment que el deixàvem amb persones que no coneixia i el recollíem després de cinc hores amb ganes de seguir. Espiant-lo cada dia uns minuts des de la graderia he vist com segueix atentament les instruccions dels entrenadors i quan juga s’hi esforça i treu el millor d’ell mateix. I no és perquè sigui fill meu, però li surt prou bé. També em vaig adonar que no tots els seus companys participaven igual ni estaven especialment capacitats per al bàsquet.
No vaig poder evitar la meva mirada de professor i en pocs minuts vaig identificar els que hi anaven per gust i els que més aviat hi semblaven castigats. En especial una nena que ja es veia que refusava la pilota i que, segons m’ha dit el meu fill, no va fer ni una sola cistella en tota la setmana. Vesteix diferent de la resta de companys i en tot moment es mostra passiva. Crec que els seus pares s’ho haurien de repensar. A mitja setmana ja n’hi havia un parell que se’ls veia despenjats del grup i que dormitaven estirats per terra. Un d’ells, en especial, era d’aquells que fan tornar boig un sant. Amb complexitat més aviat rabassuda i ulleres gruixudes anava sempre per lliure, passava de les instruccions i l’havien d’anar a buscar per qualsevol racó de la pista. Quan un dels monitors l’agafava per banda i li explicava detingudament el que ja estaven fent els seus companys, el nen deia que sí, que sí, però automàticament passava de tot i anava a la seva.
Per casualitats de la vida, un dels entrenadors és un exalumne meu. Quan em va venir a saludar li vaig explicar que ara seria responsable de la formació del meu fill. Era bon alumne, tot i que mantinc fresca la paciència que havia de tenir amb la seva classe. Em va fer molta gràcia veure la paciència que va tenir amb alguns dels elements disruptius del grup. Pobre, esbufegava tota l’estona, i això que només en tenia quinze. El divendres li vaig preguntar al meu fill com li havia anat l’experiència i em va contestar que li havia agradat molt. Només hi va trobar una pega, amb els partidets. Lamentava que, com que el consideraven dels bons, sempre el posessin fent equip amb un parell de patates. Per allò de trobar l’equilibri.
