Quan vestir-se d’adult comença de petit

BarcelonaA casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

Tot i que anar de botigues no hagi format part de les activitats habituals de la família, doncs, la moda també els ha acabat marcant i condicionant l’estil: la petita s’espavila per posar-se el que es pot aprofitar en una combinació "poc infantil", mentre que la gran ha començat a descobrir l’univers que hi ha al voltant del que ara s’anomena outfits. De talla menuda i vivint en un poble amb poc accés a botigues de roba, la seva incursió al món de la moda ha començat per les línies teen de les grans marques, on pot trobar roba de la seva talla amb patronatge i estils propis dels adolescents (o fins i tot d’adults).

La irrupció de les línies 'teen'

Les línies teen han format part de l’estratègia que fa uns anys s’ha anat estenent entre grans cadenes per satisfer les necessitats entre el públic objectiu de la roba infantil i el públic adult. A Mango, per exemple, es va obrir el 2021 i en pocs anys ha experimentat un gran creixement. S’ha popularitzat entre els adolescents i els preadolescents que volen vestir-se per semblar més grans, una tendència que afecta també unes quantes talles més avall: els motius i el patronatge infantil sembla que comencen a desaparèixer. Cada vegada la roba evita abans els motius i estil de nen i nena i s’assembla més a la d’adult. 

“Si les marques aposten per aquestes línies és perquè hi ha demanda, que es retroalimenta” diu Ana Isabel Jiménez-Zarco, professora dels estudis d'economia i empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Jiménez-Zarco recorda que l’adolescència sempre ha estat una etapa d’imitar comportaments i estils d’adults, però reconeix que actualment s’ha avançat uns anys i ja es dona entre els deu i els dotze anys, sobretot entre les nenes. “Fan un canvi molt gran i comencen a copiar comportaments de nois i noies; la roba és una manera de manifestar-ho”, diu Jiménez-Zarco.

El pas a l'institut, un canvi

La Mar i el Dídac són també un exemple d’aquesta evolució. A primària portaven roba sense massa miraments i va ser entrar a la secundària, a dotze anys, i canviar radicalment. La seva mare explica que la Mar al llarg de tota l’ESO ha passat per diferents facetes i ha passat de comprar a les grans cadenes a ser més selectiva, ara que ja està acabant batxillerat. Però durant els anys anteriors, d’un curs per l’altre volia renovar l’armari perquè renegava del que tenia i no s’hi veia gens. “Jo i moltes de les meves amigues canviàvem d’estil al cap d’un any perquè ens adaptàvem a les modes”, diu la Mar, que durant aquest temps va fer servir les plataformes de roba de segona mà per treure profit dels elements de l’armari que ja no volia. 

El Dídac és prop de tres anys més petit, però també té clar com vol vestir: “roba casual, però elegant i combinant colors”. Té identificats els diferents estils de la classe (otakus, pijos, canis…) i reconeix que per ell, l’outfit és important. “Les samarretes de futbol donen aura, et fan interessant”, diu. Ell no vol semblar un nen, sinó un adult i, per això, no vol comprar roba a la secció infantil. El món de la moda ho sap i, també per això, la talla 16 ha desaparegut de la major part de catàlegs o ha mutat cap a una XXS. 

Marques a contracorrent: el cas de Bobo Choses

Aquest context es troba, sobretot, en les grans marques de roba propietat de grans grups tèxtils, però al mercat hi ha algunes marques que es mantenen fidels a una filosofia concreta que les diferencia i identifica. És el cas de Bobo Choses, que planteja col·leccions cada any a través d’un conte que acompanya tot l’univers de la temporada. “Per a nosaltres, la roba és un suport per narrar, jugar i somiar”, diu Adriana Esperalba, CEO i fundadora de la marca nascuda a Mataró. Per això, destaquen per un estil ple de colors, estampats i formes fàcilment identificables. “La creativitat és un dels pilars de la marca, així com els processos de producció sostenibles i ètics”. 

Ells mateixos es descriuen amb un estil “artístic, atrevit i original” que s’allunya tant dels patrons clàssics infantils com de la d’adult. En aquest sentit, Esperalba creu que és cert que hi ha una tendència a la “miniatura de la roba d’adult” però també pensa que hi ha estat sempre. Des de la seva marca, però, intenten reflectir la idea que la infància és “una etapa única a la vida” i per això prioritzen la comoditat i la imaginació. “L'objectiu és crear peces que respectin i fomentin la identitat infantil, amb un disseny atemporal que no depengui de modes passatgeres”, diu la fundadora de Bobo Choses. A Bobo Choses es poden vestir nens i nenes fins a la talla 12/13 i, així, abasten una part important de la preadolescència, però també són conscients que aquesta edat és “de transició” i proposen un estil “pont” entre la moda infantil i l’adulta. “Entenem que hi ha cert trencament i descobriment d’una nova identitat”, diu Esperalba, “als meus fills els ha passat i ara tornen a voler vestit Bobo de tant en tant”.

Quan les marques entren en joc

La mare de la Mar i el Dídac també observa altres petits fenòmens al voltant de la forma de vestir. Els seus fills volen força roba per no repetir combinació en tota la setmana de classe. Ho veuen com una mostra d’estatus i, relacionat amb això, al llarg de la secundària, han començat a demanar marques, sobretot en la roba d’esport. “Si tenen roba Decathlon fan que no es vegi o no es noti, però si poden, volen portar Adidas, Nike o la marca que sigui”, lamenta la mare, que ho veu una conseqüència més de la pressió estètica a la qual estan sotmesos els fills de tota aquesta generació i la importància que es dona a l’aspecte físic i que també s’estén als complements i a la cosmètica. 

Però fixar-se en les marques no és exclusiu dels adolescents, sinó que ja es dona en edats molt més precoces. Jiménez-Zarco fixa al voltant dels deu anys el moment en què nens i nenes prenen consciència de la seva existència i el seu significat i justifica el “sentit de pertinença” que comporten. “Si tu vols formar part d’un grup vesteixes i gastes les marques que l’identifiquen”, recalca, “la marca és un codi de pertinença”. 

La professora de la Universitat de Barcelona Núria Aragonès, experta en història de la moda, assenyala també la “validació social” com a clau per entendre el fenomen de les marques. Recorda que s’ha donat en moltes etapes anteriors de la història de la moda i recalca que en els infants és perquè els és fàcil reconèixer un logotip, uns colors i fins i tot associar-lo a un concepte “que representi el que volen ser”. “Als anys 80, Levi’s i Nike van començar a identificar-se amb un estil de vida juvenil i rebel”, exemplifica Aragonès. Afegeix que aleshores potser s’identificaven aquestes marques amb una tribu urbana i que ara, en canvi, en l’època de la globalització, són les xarxes socials les que manen. “La idea, però, és la mateixa de crear comunitat”, detalla Aragonès, “on tu pots sentir-te exclòs o inclòs”.