Espero que sigui un home com cal

BarcelonaEn menys de 10 minuts deixa anar comentaris radicals i a vegades no arriba a entendre vocabulari de nivell de primària. No ho hauria dit mai d’aquest adolescent que conec. I tu tampoc si el coneguessis i coneguessis el seu entorn. No me’n sé avenir. Ara constato que tot això que m’esgarrifa quan obro els diaris, i especialment aquests dies, no està tan lluny. Digues-me ingènua.

Durant la conversa, només l’escoltava, pensava que si li rebatia els arguments encara s’enrocaria o, el pitjor de tot, aquests pensaments se li instal·larien per sempre més. La deriva de la conversa em va agafar per sorpresa i no estic gaire segura d’haver reaccionat bé. Encara m’explota el cap i, en aquest cas concret, les possibles respostes sociològiques no em serveixen. És més, encara sento el calfred.

La conversa amb aquest adolescent m'ha fet pensar en com vull educar el meu fill. Em ve al cap una de les frases que em deia la meva mare quan era petita i que més ràbia em feien: “Els arbres petits han de créixer rectes perquè de grans siguin forts”. Sovint li servia per rematar converses que acabaven que jo no em sortia amb la meva. I ara, ves per on, soc la responsable d’un arbret plantat a la primària... I, endevina, també vull que creixi recte.

Com la majoria de pares i mares, mirem que el nostre fill es desenvolupi de la manera més sana i saludable possible mentre el preparem perquè un dia voli sol. I en aquesta pràctica som uns artistes en dibuixar possibles perills. Tot i que d’oportunitats també n’hi ha.

Quan comparteixo amb altres pares i mares els perills que aguaiten els nostres fills coincidim en l’excés de pantalles, l’omnipresència del sucre, la banalització dels afectes (el gran remenat entre caure bé, agradar i estimar...), la infravaloració de les drogues toves (el consum reiterat de les quals ara sembla innocu) i la pèrdua de la tribu. En tinc uns quants més, però segurament aquests són els més coincidents.

Pensar abans d'actuar

“Pensar abans d’actuar”, deixa anar de tant en tant el nostre fill, el mantra après al col·legi. Precisament això: pensar. Fer-se idees, combinar-les mentalment amb atenció per formar-se un judici a partir d’uns valors i d’una cultura.

Quantes vegades demanem als nostres fills què pensen? Jo ho he començat a fer més sovint. Que important tenir pensaments i personalitat pròpia. Sembla obvi, però ara potser és el que més em preocupa i se’m figura com un antídot contra tots els perills. Quan li buscàvem escola, una de les coses que més vam valorar de la seva van ser les classes d’escacs, des d’infantil fins a primària, com a fórmula per estimular el pensament.

“No m’importa el que facin els altres, m’importa el que fas tu”. “N’ets responsable” i “al fet pit”. Petita selecció de les frases estrella del meu pare. Aquests dies també em travessen el pensament. Ara ja m’hi trobo, no vull ni pensar més endavant...

Però en aquest moment quan veig la nostra criatura esgrimint més de 60 arguments en un minut em poso contenta. A vegades, guanya amb un raonament i d’altres em veig explicant-li que casa nostra funciona com un vaixell i que el seu pare i jo som els capitans. Suposo que aquesta pensada el deu deixar tan satisfet com a mi la de l’arbret.

En un tancar i obrir d’ulls estarà prenent decisions amb impacte sobre ell i sobre els altres, formant part de diversos cercles i comunitats. I si no fos una mare poruga pensaria que podrà viure en un món en què la tecnologia estigui al servei de les persones, amb més consciència social i responsabilitat ecològica i amb més avenços en ciència i medicina.

I llavors espero que sàpiga construir-se una petita comunitat íntima de la qual sigui dipositari i mereixedor de confiança i de vulnerabilitat. Espero que amb sentit i sensibilitat sàpiga transitar bé per la resta d’esferes de la seva vida i que faci un bon ús dels seus drets i deures com a ciutadà. Espero que sigui un home com cal, que dirien les àvies.