"Em va impactar veure els pares plorant per dir-me que tenia leucèmia"

Benavent de Segrià—Martí, tens càncer a la sang.

Amb llàgrimes als ulls, el pare de Martí Bach Bayo li va donar aquesta terrible notícia. Era el 3 de febrer del 2023, quan el jove estava fent una extraescolar d’anglès al Col·legi Sagrada Família de Lleida. El seu pare havia arribat al centre amb els resultats d’una anàlisi que confirmava les pitjors sospites. Se l’havien d’emportar immediatament en ambulància cap a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

"Em quedo en xoc, començo a donar cops de puny a terra, no m’ho crec!!! Em pica la llengua, començo a cridar, però no ploro". Així descriu aquell fatídic moment el Martí en un llibre publicat fa poques setmanes, sota el títol La parada de la meva vida (Pagès Editors). Un record en forma de diari personal que compta amb el suport de la Fundació FC Barcelona i una dedicatòria personal del davanter blaugrana Dani Olmo ("Ets una inspiració per a tots"). I és que el jove Martí, que ara té 16 anys i s'ha recuperat de la malaltia, és porter de l’Atlètic Segre des de fa més d’una dècada.

Qui sí que va plorar molt en els primers moments d’aquesta crisi van ser els seus pares. I aquest resulta ser un dels records més impactants que conserva el jove. “Un nen no acostuma a veure els seus pares plorar –diu–; a mi em va impressionar”. En canvi, per contrast, va poder observar que els seus avis es van mostrar més forts que mai. “No és que siguin més forts –matisa–, és que han passat altres situacions més difícils al llarg de la seva vida”.

Martí Bach va escriure La parada de la meva vida durant un estiu. Es convertiria en el seu treball de recerca (va treure la màxima nota) i en una mena de teràpia personal. "El meu confessor i el testimoni de la meva lluita", descriu. Amb el llibre reconstrueix un procés de més de dos anys de dolors, frustracions, pors, lluites i anhels que sembla que han acabat bé. Però el llibre conclou amb una paraula que li provoca pànic: "Recaiguda". La possibilitat de tornar a patir càncer i passar pel mateix tràngol el mortifica a totes hores. “Últimament, ho porto bastant malament –admet–, i el fet d’haver publicat aquest llibre m’ha afectat encara més”.

Havent pres la decisió de sortir a la llum, tots els beneficis en les vendes d'aquest llibre aniran a parar a l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) per ajudar en la investigació sobre el càncer.

Nens i adolescents, al mateix sac

Com la majoria dels malalts de càncer, Martí Bach ha passat per diferents fases. En moltes es deprimia de veure el seu deteriorament físic. "El cos m'ha traït", acusa al començament del llibre. Per això relata la seva constant necessitat de relacionar-se amb persones sanes o amb altres malalts que li transmetessin optimisme. “Vaig estar amb nens que es trobaven pitjor que jo, amb moltes complicacions, i això, encara que sembli egoista, no m’ajudava gens”, explica.

Però una de les seves grans reivindicacions és que els adolescents malalts gaudeixin del seu propi espai. Lamenta que sovint ell hagués de compartir habitació i experiències amb infants molt més petits que ell. Recorda que moltes de les activitats a la Casa dels Xuklis (una casa d’acollida promoguda per l’AFANOC) estaven més pensades per als nens petits. “Ens posen al mateix sac, tot i que els adolescents vivim la malaltia d’una forma molt diferent –explica–. Mentre que els més petits se n'oblidaran quan hagi passat el temps, nosaltres segur que la recordarem la resta de les nostres vides”.

Un futur enginyer informàtic

Martí Bach, ara plenament recuperat, viu amb la seva família a Benavent de Segrià i s’està preparant per a l’examen de selectivitat. Vol fer la carrera d'enginyeria informàtica i compta amb unes perspectives molt bones. Simultàniament, continua practicant el futbol i defensa la porteria de l’Atlètic Segre, club amb el qual va començar a jugar quan sols tenia cinc anys. Ha convertit aquest esport en tota una metàfora de la seva vida. No en va, cada capítol del llibre està precedit per cites de jugadors i entrenadors que traslladen els tòpics del futbol a la vida real i, sobretot, a la superació de la seva malaltia. "Fins a l’últim minut de l’últim partit, tot és possible", transcriu de l’entrenador escocès Alex Ferguson. Això és perquè ara el Martí s’ha marcat com a objectiu viure amb intensitat. "La vida és curta i només hi som una vegada", escriu ell mateix al llibre. “Abans de la malaltia, això no ho hauria pensat, i ara mateix tinc la intenció de passar-m’ho bé al màxim possible”, argumenta.

El Martí admet que ell no es considera una persona forta: “Ningú està mai preparat per saber que té càncer”, però quan arriba el moment “toca aguantar”. "La vida és dura i no té pietat", conclou al seu diari. I amb la seva recuperació, ha refutat una altra de les seves cites, la del pitxitxi alemany Miroslav Klose: "L’èxit no és casualitat".