Biel Cussó: "Van determinar que no érem aptes per a l'adopció perquè teníem un trauma pel fet de no haver pogut tenir fills biològics"

BarcelonaEls meus fills són dos petits miracles i per creure en miracles s’ha de ser devot. Bé, potser tots els fills i filles ho són, però permet-me que digui que els meus ho són una miqueta més de l’habitual.

Explica-m'ho.

— Tant la Laia, la meva parella, com jo teníem clar que volíem ser pares joves, però quan ens hi vam posar la cosa no va acabar de funcionar i uns metges ens van acabar dient que no podríem tenir fills. Per acabar-ho d’adobar, amb vint-i-set anys vam iniciar el procés d’adopció que ens van acabar denegant. Una psicòloga va determinar que no érem aptes perquè teníem un trauma pel fet de no haver pogut tenir fills biològics.

Però sí que heu acabat tenint fills...

— Sí, més biològics impossible. Evidentment no cal que et passi una cosa així per sentir devoció pels fills. Però, sigui com sigui, sentir devoció pels teus fills hauria de ser d’obligat compliment. Si no és així entenc que alguna cosa no funciona. Això no impedeix que, sobretot durant l’adolescència, hi hagi discussions o moments tensos. Al final educar una criatura va d’això: ser-ne devot, posar límits, donar suport i estimar. A més, cal tenir molta paciència i, de tant en tant, ens hem de permetre equivocar-nos.

A Del cel a l'infern descrius la por que solen patir els pares primerencs.

— Quan els meus fills eren petits, les pors que teníem eren les habituals: ai el nen no es faci mal, ai que el nen està malalt, ui que no li passi res... Però, per sobre de tot, hi ha aquesta por tan salvatge al fet que a tu et passi res i que el nen es quedi sol al món. És la pitjor part de la paternitat. Ara el temor va més relacionat amb el món que es trobaran els nostres fills quan siguin adults i veure com hi encaixaran. De totes maneres sempre mirem d’anar pas a pas i ara toca que intentin ser tan feliços com puguin sense preocupacions excessives.

I com va evolucionant la teva manera de ser pare?

— Quan són petits els fills s’han de sentir estimats i ben cuidats. A mesura que es van fent grans, els hem d’anar alliberant de la presó que significa solucionar-los totes les necessitats. Cada etapa requereix atencions diferents i ens hi hem anat adaptant com bonament hem pogut. N’aprenem tots junts, i això és bonic. Anem evolucionant, però la base és sempre la mateixa: estimar, respectar, alliberar. I jugar. L’evolució natural ha de dur els fills a abandonar el niu, i aquesta potser serà la meva por del futur. La por i l’orgull alhora. És així de contradictòria, la paternitat.

Un valor que consideris essencial.

— A casa som molt insistents en transmetre la cultura de l’esforç, però no sé si ens en sortim gaire. Tots dos tenen la sort que, en general, tot els és fàcil i no els cal dedicar gaire temps a entendre i memoritzar les coses. Tenim feina, encara. Hem de trobar la fórmula per fer-los entendre la importància de la perseverança i l’esforç.

Què se't fa feixuc?

— La rutina diària de pensar menús, de fer dinars i sopars, de posar i estendre rentadores. Les feines domèstiques és la part més complicada de gestionar amb els fills. I el nostre error més gran, perquè la seva implicació és tirant a baixa.

A què prestes una atenció especial?

— Ara passem per una etapa que toca que dediquem més temps a escoltar-los –quan estan oberts a explicar-nos coses– i a donar-los suport en els plans de futur o els neguits. És molt gratificant, aquesta part.

Què et meravella?

— La devoció que senten l’un per l’altre. Malgrat la diferència d’edat, juguen molt junts. També es barallen sovint. Però hi ha molta complicitat. Crec que els sis anys que es porten són un dels secrets de la bona sintonia.

Explica'm una anècdota que faci por.

— Quan tenien 8 i 2 anys vam fer una visita a l’IKEA de l'Hospitalet. Vam fer el recorregut entre cuines i menjadors i vam seure al restaurant. De cop, el petit havia desaparegut. No el trobàvem, vam avisar i es va activar un protocol de seguretat i van tancar les portes, fins que el petit va aparèixer. L'únic que havia fet era desfer el camí fet per anar a trobar una joguina que havia vist. Ara recordar-ho ens fa riure, però aquell dia vam viure vint minuts traumàtics en els quals ningú va poder entrar ni sortir de la botiga.