Altes capacitats però... fracàs escolar?

Anys enrere imperava la creença que els infants amb altes capacitats, al tenir molta més facilitat per aprendre, no necessitaven ajuda a l’escola. Però ja fa temps que això ha canviat. El 2013, el departament d’Educació va editar una guia per a la detecció i l’actuació del col·lectiu on es recalca la importància de fer-ne un seguiment i s’estableixen certs protocols. El curs passat hi havia 3.898 alumnes amb informe de necessitats educatives per altes capacitats i, per donar-hi la millor resposta possible, el departament ofereix formació telemàtica als docents. Són sessions on, a més de conèixer els trets de les altes capacitats per poder-los detectar, s’intenten situar les intervencions amb l’alumnat amb altes capacitats en el marc de l’escola inclusiva. Malgrat aquests esforços, moltes famílies estan descontentes amb la resposta que els ha donat el sistema educatiu i el culpen dels casos de fracàs escolar que pateixen els seus fills. 

És el cas de l’Eris, una noia de 15 anys que acaba de començar 1r de batxillerat. Tres dies a la setmana, però, haurà d’anar a l’hospital de dia on segueix un tractament de salut mental després de tot un periple d’escoles, psicòlegs, psiquiatres i ingressos. La seva mare, Carme Julián, explica que, ja de ben petita, de nadó, el metge li va advertir que la nena s’avorria. Amb només un any ja construïa frases, amb tres escrivia i amb sis va tenir el primer diagnòstic d’altes capacitats. Al començar la primària, però, l’escola els va demanar que no la sobreestimulessin i per això no van buscar altres mesures que poguessin satisfer els interessos de l’Eris, com ara l’acceleració, és a dir, saltar un curs. Però a l'aula no s’ho passava bé, amb els seus companys s'avorria i no hi va establir cap vincle.

Així va anar passant de curs, cada vegada més tancada en ella mateixa, fins que a 5è va tenir el primer atac d’ansietat. Els metges li van diagnosticar Asperger i es va començar a tractar. A secundària els pares van aconseguir l’acceleració, però l’equip docent, explica Julián, no li va fer un “acompanyament adequat” i tampoc no es va adaptar al grup. Va acabar 3r amb un nou diagnòstic: depressió tardana. La feina va ser fer el curs següent, i amb la pandèmia es va poder quedar a casa, però va seguir patint ansietat i no va ser capaç de començar el curs següent. Enguany intentarà fer el batxillerat, però, tal com explica la seva mare, totes aquestes vivències l’han fet “renunciar” a la física i les matemàtiques, que li agradaven de petita, i començarà la modalitat artística. “Emocionalment s’ha sentit malament, ha patit molt”, explica la Carme, que lamenta que ni el sistema educatiu ni el de salut hagin pogut donar una resposta global a la seva problemàtica.

“Doble excepcionalitat”

No tots els psicòlegs aborden de la mateixa manera les altes capacitats ni recomanen les mateixes mesures. Tal com explica Sandra Tarragó, especialista en el col·lectiu, a les altes capacitats no sempre se’ls pot donar resposta de la mateixa manera sinó que “tot depèn de cada cas”. Encara que moltes famílies lluiten per l’acceleració per recuperar l’interès dels joves en els estudis, Tarragó creu que a vegades “pot ser un pedaç”. També relata que depèn del tipus d’escola, ja que als centres que treballen per projectes l’adaptació de l’infant amb aquestes necessitats educatives especials és més fàcil. Des de la Unitat d’Atenció a les Altes Capacitats, Tarragó fa informes i acompanyament de joves que es troben en la mateixa situació de l’Eris. És el que s’anomena “doble excepcionalitat”, un perfil que combina les altes capacitats amb altres dificultats d’aprenentatge o socials que, a vegades, requereixen mesures “contradictòries” per al seu abordatge. Un bon diagnòstic i una avaluació global, també tenint en compte el vessant més emocional, són claus, diu Tarragó, per garantir un bon rendiment acadèmic. La psicòloga demana “no caure a la trampa” de donar sempre la culpa a les altes capacitats.

El cas de l’Eris, però, no és únic; altres famílies s’han trobat amb situacions similars. L’Anna, la mare de l’Hèctor, explica que al seu fill, tot i tenir una avaluació d’altes capacitats també als sis anys, a la seva escola no van adaptar-li els continguts. L’Hèctor va passar sense esforç pràcticament tota la primària i no va ser fins a la secundària que el professorat va derivar-lo a l’EAP. Va haver d’esperar un curs sencer perquè li fessin un nou examen i, durant aquest temps, es va anar trobant malament arran d’alguns episodis d’assetjament. Malgrat alertar l’institut, l’equip no es va reunir mai amb la família. No es van sentir acompanyats i van decidir canviar de centre. En van escollir un que s’adapta a totes les necessitats d’aprenentatge amb treball individualitzat i en grups petits, però només començar-hi va arribar el confinament. Quan ja hi va poder tornar, l’Hèctor s’angoixava amb el retorn i li van diagnosticar, també, una depressió. Ara estan esperançats perquè començarà un cicle formatiu de programació per voluntat pròpia, però l’Anna qualifica de “tortura” tot el que han viscut. No vol culpar ningú però sent que l’han deixat “de la mà de Déu”. 

També amb molt de rancor explica la seva experiència la Marga (nom fictici), mare del Blai, que ara té 13 anys i ha començat 3r d’ESO. Des de P5 va un curs accelerat. Per això, la família considera que malgrat haver-se trobat amb una detecció “de manual” i haver seguit els passos establerts, no li han pogut garantir una escolarització “feliç”. La Marga defensa que en Blai hauria necessitat una altra acceleració, però que a l’escola els mestres no tenien prou formació per valorar-ho ni recursos per aplicar el seu pla individualitzat. Per a la Marga, l’escola “no va estar a l’altura” i no van permetre que el Blai fes la seva pròpia “explosió intel·lectual”. La conseqüència, sosté la Marga, va ser un trastorn depressiu als nou anys. Quan van veure que no podien comptar amb l’escola, van intentar canviar-lo, però no va ser fàcil. A les concertades se’ls “treien de sobre” i a les públiques no hi havia plaça. Com que el Blai també ha estat ingressat amb crisis d’ansietat, l'últim trimestre del curs passat els metges van acreditar malaltia i, com explica la Marga, va poder gaudir de professorat “meravellós” amb l’escolarització domiciliària. Ara va a una escola que és sensible a les altes capacitats, però la Marga creu que no fan prou i que es repeteix un dels errors que s’han comès al llarg d’aquests anys d’escola del seu fill: deixar de banda les emocions d’un col·lectiu especialment “sensible”.