Vanesa Fernández: "Acostumo a trobar molts més conflictes entre fill adolescent i pare"
Doctora en psicologia, màster en intervenció de l'ansietat i l'estrès, experta en psicoteràpia en nens i adolescents i mare de l'Adrián i la Irene, de 14 i 11 anys. Fa classes a la Facultat de Psicologia de la universitat Complutense de Madrid i publica 'Padres que echan humo. Cómo sobrevivir a los hijos adolescentes' (La Esfera de los Libros), un manual per entendre aquesta etapa tan suposadament explosiva
BarcelonaEn l'adolescència hi ha tres etapes: la primerenca, entorn dels 11 anys, la mitjana entre els 13 i els 16, i la tardana, entre els 16 i els 18. Aquests intervals són aproximats.
Per què té tan mala fama, l'adolescència?
— És una etapa complicada perquè exigeix dir adeu a gran part del que ha sigut el teu fill o filla, encara que la seva essència es mantingui. Cal acceptar que ja no tens un nen o una nena. A alguns pares els costa fer el dol i s'entossudeixen a mantenir la rigidesa en la seva manera d'educar. Això habitualment no funciona i comporta conflictes a casa, conflictes que s'afegeixen als canvis emocionals de l'adolescent i la seva creixent necessitat d'autonomia. Si no se sap gestionar, tot plegat fa que hi hagi mal ambient a casa.
I en el vostre cas? Què has començat a observar en el teu fill gran?
— Tot. Físicament ja no és un nen, sinó un noi en ple desenvolupament. A escala psicològica, defensa més tot allò que considera seu, està més irritable i li encanta estar amb el seu grup d'amics, que són ara mateix el seu principal referent. És molt més crític amb les meves opinions perquè té les seves. Però també t'he de dir que és un adolescent excepcional que es deixa portar bé.
Què consideres que fa bé, el teu fill adolescent?
— Lluny d'una actitud intransigent amb la qual altres nois de la seva edat defensen les seves idees, el meu fill té una gran capacitat de flexibilitzar les seves, si és que aconsegueixes donar-li bons arguments. Certament, ara és menys comunicatiu que quan era un nen, però sento que encara em busca com a referent principal quan les coses no van bé i això és important.
Malgrat els inconvenients, l'adolescència també té avantatges, oi?
— Sí. Tens al costat una persona més madura que et pot ajudar. Volen saber coses noves i anar més enllà dels seus límits. Poden acompanyar-te en noves experiències. Et proposen nous punts de vista sobre les coses. T'ajuden en els aspectes tecnològics. Són un desafiament que t'obliga a seguir aprenent. T'empenyen perquè canviïs els hàbits i et fan sortir de la teva zona de confort. I, sobretot, no has d'estar tot el dia pendent de cuidar-los, s'espavilen sols i això et permet tenir més temps per a tu.
Explica'm una situació viscuda.
— Fa poc volia que un amic seu, de 14 anys, li tallés els cabells. Jo m'hi vaig negar i em va acusar d'estar-lo aïllant socialment. Va fer servir tot el repertori de tècniques de xantatge emocional, però em vaig mantenir inflexible. Dos dies més tard em va venir a dir que sort que m'hi havia negat, que havia vist com l'amic havia tallat els cabells a un altre noi i li havia quedat fatal.
Què passa amb els adolescents passius, és a dir, amb els germans petits dels adolescents?
— El petit té l'avantatge de trobar-se portes que han estat obertes pel germà gran i entén molt millor com es produeixen els conflictes amb els pares. Alhora, els pares també n'han après i es troben més ben preparats per assumir l'adolescència dels fills més petits. Això és així habitualment, però no sempre passa.
Hi ha el mite que, respecte al gènere, la pitjor combinació és mare i filla adolescent.
— De cap manera. No hi estic gens d'acord. De fet, en la meva pràctica professional acostumo a trobar molts més conflictes entre noi i pare, ja que sovint els pares solen fer una projecció d'ells mateixos en el fill, per evitar errors que ells van cometre, i quan el fill no els fa cas, apareixen els conflictes.
És a dir, que en alguns casos, els realment problemàtics són els pares?
— Això és totalment així quan no accepten que els fills creixin. Quan són controladors. Quan no saben anar flexibilitzant les pautes educatives. Quan no saben resoldre conflictes o són massa autoritaris. Quan no han estat mai presents i es troben que, en arribar els fills a l'adolescència, realment no els coneixen. Quan no han invertit temps de qualitat en el fill.
Mares i pares tenim frases que ens encanta repetir. Quines són les teves?
— La serenitat és mantenir la calma durant la tempesta. Ets la mare, ets la primera persona que ensenya al teu fill a donar i rebre afecte. Què pensava jo dels meus pares a la seva edat?