Que xulo és anar al cine! 

Per a molts nens i nenes, veure una pel·lícula en una sala de cinema s’ha convertit en un fet excepcional. Com ho viuen? ¿Prefereixen mirar-ne a casa, sense estar a les fosques i sense tanta gent al voltant, però també amb més possibles distraccions? En parlem amb ells durant una de les sessions de Petits cinèfils de CaixaForum. 

Avui és un dia excepcional, diferent per a molts infants. Des de fa unes setmanes, CaixaForum ofereix el cicle Petits cinèfils. Rumb a Praga!, dedicat als dibuixos animats txecs, amb una col·lecció de curtmetratges de diverses èpoques, estils i autors. Hi ha autèntiques joies: històries que anys després de la seva realització encara avui emocionen, fan riure i impressionen els més joves. Ens ho confirma el Jan, que té 3 anys i que s’ha passat tota la sessió d’aquest dissabte al matí pujant i baixant les escales del passadís. “El Jan ha tingut por quan, en una de les pel·lícules, es feia fosc. També estava una mica nerviós pel so de la sala. No hi està acostumat”, ens explica la seva mare, la Rut, que afegeix que el seu fill, a casa, “no mira pantalles": "Nosaltres som més de llegir contes junts”. La Nagore i la Lucía, bessones de 8 anys, tenen més experiència i han anat més cops a un auditori com aquest del CaixaForum o a un cine comercial de tota la vida, com ho feien, i ho fan, els seus pares i avis. “M’agraden els cinemes perquè significa sortir de casa. És molt xulo! I aquí tot es veu més gran!”, comenta la Nagore. La seva germana escull un dels films dels que acaba de veure: “El meu preferit és el del gat, perquè és el més divertit”. La petita aventura del gat ha arrasat: és també la favorita d’una nena de la primera fila, “perquè el gat vol un microones”. L’Abril, el Pol i el Nil, que estan asseguts a prop d’ella, mouen el cap en senyal d’assentiment. Visca els gats txecs!  

Cada sessió està precedida d’una presentació i té un col·loqui posterior, que avui ha conduït Neus Grifoll. Està molt satisfeta amb l’acceptació que reben uns films que sovint no tenen diàlegs, sinó que són muts. “M’encanta quan, en un col·loqui, un infant ens deixa anar una teoria superelaborada sobre el que ha vist”, diu Grifoll. Però no tots els espectadors han aguantat la projecció. Alguns –poquets, tot s’ha de dir– se n'han anat abans que s'acabés. És el cas de la Bruna, de 4 anys. El Diego, el seu pare, explica que “se li ha fet llarg": "A casa nostra, la Bruna en té prou amb una estona curta de dibuixos a la tele”, diu. Amb només 3 anys, la Viktoria, que és russa, també s’ha cansat aviat i ha sortit de l’auditori a escampar la boira amb la seva mare. D'altra banda, n’hi ha que no n’han tingut prou i en volen més. Per exemple, l’Eric, de 6 anys. Respira fondo i agafa aire abans d’oferir-nos el seu valuós testimoni: “A mi m’encanta dibuixar i l’animació feta amb la tècnica de la stop-motion. Ah, també puc veure moltes vegades les pel·lícules de Spider-Man. De gran voldria treballar d’animador i fer una pel·li de stop-motion amb peces de Lego”. L’Eric ha descobert, de ben jove, la seva vocació. Sort! 

“Estic contenta quan reconec, entre el públic, famílies que repeteixen, que ja he vist altres vegades. És senyal que valoren veure cine amb més gent, a les fosques i en silenci, sense la temptació de donar una ullada al mòbil. A més de passar-ho bé, la canalla aprèn valors com l’amistat, l’amor, l’empatia i la solidaritat. O s’endú lliçons d’història, alhora que pot xalar amb l’humor en blanc i negre de Charles Chaplin”, afirma Grifoll mentre surten de la sala els últims espectadors de la jornada. Els ulls els brillen. És la novetat, una activitat diferent. No podem evitar pensar en Totò, el protagonista de Cinema Paradiso, el film de Giuseppe Tornatore del 1988 que relatava la fascinació d’un espavilat vailet per l’anomenat setè art. Petits cinèfils continua durant els mesos d’abril, maig i juny, amb un cicle titulat Petites grans heroïnes. Més cinema amb contingut social i, sobretot, en comunitat.