Pilarín Bayés, la gran ninotaire

Pilarín Bayés obre la porta d’un mas dels afores de Vic amb dificultat. Té uns quants dits de la mà dreta trencats perquè va ensopegar al carrer. “Vaig caure davant d’una botiga de llegums, i en va sortir la gent a socórrer-me perquè estava tota estesa al terra”, diu amb aquella veu aguda i el somriure constant que tant la identifiquen. Com que no són tots els dits els que estan embenats, la Pilarín ha continuat treballant. Cada dia. Constant. Les hores que facin falta. I aviat arribarà al volum número 1.000 il·lustrat. “El títol que li posarem serà 1.000 motius per viure, i et diré que me n’han sortit molts més que 1.000, de motius”, diu. L’optimisme i la vitalitat també la caracteritzen. I encara un altre perfil, el de la dona generosa i il·lustrada. Però anem per parts.

Ha obert la porta de casa, i com que la periodista que signa s’ha presentat a l’hora de dinar (ho ha fet amb permís previ!), el primer que fa Pilarín Bayés és fer-la asseure a taula. “Farem un dinar frugal, perquè tinc diabetis des de fa poc, i m’hi he de mirar molt”, comenta l’amfitriona. Ha preparat una amanida verda, que és a taula. “I ara que ja ets aquí, faré uns ous ferrats amb una sobrassada d’uns cosins de Mallorca, que me n’envien”, afegeix. Se’n va cap a la cuina, i prepara els ous ferrats, "amb puntilla”, és a dir amb les vores cruixents. Els dits no han deixat d’estar embenats per cuinar, però és que la Pilarín no es tira enrere per res. La seva neta gran, Anna Bosch, que ens acompanya, s’exclama: "Àvia, estàs cuinant! No ho fas mai!" I la Pilarín, convençuda, continua. Els ous ens els hem de menjar just sortits de la paella.

Durant el dinar, distès, surt a la conversa l’escultor Josep Maria Subirachs. “Era un home que havia estudiat moltíssim”, comenta la il·lustradora. El va conèixer, el va tractar, i té un record clar de la personalitat del continuador de la Sagrada Família. Després la conversa s’enfila cap al dibuixant Picanyol, l’escriptor Sebastià Sorribes i cap al polític Víctor Balaguer. “Al seu museu de Vilanova i la Geltrú va reunir peces d’art increïbles; s’estimava molt Vilanova, i les hi va voler aplegar”, explica ara. La Pilarín admira l’art en totes les seves disciplines, en el qual s’ha format amb el grau de Belles Arts, i amb estudis constants posteriors. La música també l’ha incorporat al seu dia a dia. “Demà aniré a escoltar Els Amics de les Arts a l’Atlàntida de Vic, i he quedat que passaré a saludar-los abans que comencin”, revela la Pilarín. Els músics l'han convidat, i la invitació li ha fet molta il·lusió.

Amb l’àpat fet, arribem al moll de l’os: els seus dibuixos. “La preocupació de tota la meva vida ha estat que les criatures s’identifiquin en els meus dibuixos”, és a dir que fossin realistes. Quan va començar a fer-los, fa 60 anys, les seves criatures dibuixades anaven vestits amb jersei de llana. “És una anècdota que ara potser no entenem, però llavors les àvies feien mitja, feien roba per als nets”. I era així, segons l’opinió de la ninotaire, perquè les dones d’abans només havien pogut ser mestresses de casa. “La vida reprimida que tenien la deixaven anar amb jerseis creatius, de ratlles, amb dibuixos, amb filigranes, per als nets”, assegura. Ara la Pilarín no dibuixa mai cap infant vestit així, “perquè moltes àvies treballen actualment”. Ara bé, hi ha un substrat, que passi l’època que passi, no canvia mai. “Fins i tot diria que a la prehistòria els infants eren iguals que els actuals, perquè a tots els agrada jugar”. Els infants, per definició, són inquiets. “I esclar que ara hi ha la tecnologia, i ens queixem perquè en fan un ús abusiu, però ¿que les criatures d’abans no havien mirat massa la televisió? I encara, els de més enllà, ¿que no s’havien passat massa hores al carrer?”, es pregunta.

La preocupació per definir els personatges, doncs, l’ha portat a dibuixar-los amb mascaretes. “Sé que hi ha un públic a qui no li agrada, però opino que és important, perquè l’ús de mascaretes ens lliga amb l’època que estem vivint”. Esclar que hi haurà un moment que tot plegat passarà, “però quan contemplem els dibuixos, quan els personatges portin la cara tapada per un tros de tela que només els deixa lliures els ulls, recordarem el que va passar”, comenta. Així doncs, els dibuixos de la Pilarín tenen una vocació historicista, en la qual l’autora aboca una empremta d’observadora, que enllaça amb els records de la seva infància. “A mi m’agradava molt patinar, perquè la velocitat afegida que hi trobava m’apassionava, i també jugava a futbol amb el meu germà, amb qui ens n’havíem fet un fart, i l’anècdota que recordo de jugar-hi és que ell sempre acabava els partits de futbol dient-me: "Estem empatats". I jo, llavors, li deia: "Empatats, a favor de qui?” Així que els patins i el futbol són activitats que sovint practiquen els seus personatges. “Però reconec que vaig ser una nena inquieta, perquè també em recordo pujant a arbres, anant amb bicicleta, nedant, jugant amb vaixells de paper. I m’hi veig fent-ho a l’atri de la catedral de la plaça de la Catedral, perquè vivia a prop, i allà podria dir que era com un poliesportiu per a nosaltres”, comenta la Pilarín.

I de la infància i adolescència saltem a l’edat adulta. “Era finals dels anys 60 quan va venir la pedagoga Marta Mata a la Facultat de Belles Arts, perquè buscava il·lustradors”, recorda la Pilarín. La pedagoga insigne va triar les joves estudiants Fina Rifà, Marta Rius i ella mateixa, la Pilarín. “Volia començar unes col·leccions de llibres infantils, en què sortissin dibuixos amb criatures properes”, diu. La frase cal entendre-la en el context de l’època. Llavors gran part dels llibres infantils eren traduccions de llibres de cultura anglesa, en què es veien infants “menjant per esmorzar panotxes de blat de moro”, per exemple. Així que Marta Mata els va fer uns encàrrecs molt concrets: “Hem de fer nens d’aquí, amb escenografia de casa nostra”. Amb l’encàrrec va arribar el seu primer llibre, el 1964, que va ser el número 3 de l’editorial La Galera, titulat El meu pardal. I des de llavors, fins avui.

“Els meus personatges s’aixecaven del llit, es dutxaven, esmorzaven". Com que tenia tants nebots petits a la família, s’hi podia inspirar bé. Però és que després del fitxatge per part de Marta Mata, la Pilarín va ser mare. Van ser quatre fills, la Maria, la gran, el Martí, la Margarida i el Roger. “Cap dels quatre dibuixa, tenen altres aficions i vocacions professionals molt interessants, i dels quatre la Margarida és la que fa una feina més propera a mi, perquè és la meva mànager; és la que tracta amb les editorials i és la que m’acaba assessorant amb alguns dibuixos, i en sap molt”, comenta la mare, la Pilarín, que no té fills dibuixants, però sí un besavi que s’hi dedicava, Joaquim Vayreda, fundador de l’escola d’Olot, al segle XIX. “El meu pare era metge, i la meva mare, dèiem que descendent del papa Luna”, diu i matisa com és el seu nom complet: “Pilarín Bayés i Luna”. I atenció amb l’anècdota del seu nom: “M’havia de dir Victòria, perquè a casa meva eren de dretes, i jo vaig néixer el 1941, així que volien recordar la victòria franquista, però al final van decidir-se per un altre nom, Pilar, un nom amb molta tradició espanyola”, relata. Ella, justament, si parla de política, que li agrada, és per defensar la seva terra, la pròxima, i li agrada que els partits de perfil independentista es posin d’acord. “He estat l’ovella negra de la família per ser esquerranosa”, revela.

Mentrestant, al carrer, ha començat a ploure. Una pluja fina, que rega el jardí verd que contempla des de l’estudi on dibuixa, en una caseta a part de l’habitatge on dorm i menja. “Va ser una idea del meu marit, en Joan, i va ser molt encertada, perquè vaig saber separar feina i vida”. I ho va fer en una època, quan va començar a dibuixar, als anys 60, en què no existia la paraula teletreball. Ella ha treballat així tota la vida. I quan la periodista se’n vagi, a la tarda, continuarà. “He d’acabar uns dibuixos, perquè aquest matí he estat amb la meva neta, l’Anna, col·laborant en un projecte per a la universitat”, diu. Com sempre, passió i generositat constant.