Vindicació de Penèlope

Quan Jean Mermoz, un pilot mític dels primers temps de l'aviació, va fer les proves d'ingrés a les línies aèries Laecótère de Tolosa, tenia tanta necessitat d'aquella feina que es va lluir fent les acrobàcies més difícils i arriscades. Va aterrar satisfet. Però el cap de personal, Didier Daurat, li va dir: "Aquí no tenim cap necessitat d'acròbates. El que volem són conductors d'autobusos. Si vols la feina has de repetir el vol i demostrar que saps enlairar l'avió i aterrar amb seguretat, sense córrer cap risc innecessari, perquè la responsabilitat a la qual hauràs d'entregar totes les teves energies serà fer de correu aeri i entregar cada dia puntualment un sac de cartes".

A l'escola ens fan falta gestors tan ambiciosos com Daurat. Tothom anima els mestres a fer acrobàcies. Ningú els felicita per arribar puntualment a classe, ser metòdics i tenir sentit de l'ordre. És a dir, ningú sembla que valori l'heroisme rutinari de qui fa la seva feina ben feta cada dia, de manera estricta, pulcra i eficient. Però aquests docents són els que fan rutllar el sistema. La pedagogia moderna se sent molt més atreta pel rodamón Ulisses -una joguina en mans dels déus- que per Penèlope, l'eficient administradora del patrimoni familiar. Però és ella la gran heroïna de l'Odissea , perquè va saber esperar sense donar-se mai per vençuda, mantenint encès cada dia el foc de la llar.

És la defensora de la sensatesa, la llar intel·lectual a la qual tots volem tornar després de cada excursió per l'extravagància, amb l'esperança de trobar algú disposat a mantenir ferma la seva fidelitat a la paraula donada.