El diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos, el que ens diem en el nostre fur intern, i a vegades expressem de viva veu, pot contribuir a forjar-nos una autoimatge positiva i unes expectatives optimistes o bé dinamitar-nos l'autoestima i abocar-nos al pessimisme. Els pares hem d'encaminar els fills a construir-se una narrativa saludable i reparadora del que són i el que els passa. El que diem de nosaltres i, molt especialment, el que diem d'ells i els ensenyem a dir-se esdevé essencial de cara al seu autoconcepte. Hem de parar bé l'orella en com es defineixen i es qualifiquen, i ajudar-los a reconduir-ho i a suavitzar-ho, si cal.
Cada vegada que els pares o els mestres sentim una criatura que es diu a si mateixa que és una tòtila, una inútil, una desgraciada o qualsevol altra cosa semblant o pitjor hem de recomanar-li que es tracti millor i que vigili el que es diu. Cada vegada que profereix missatges negatius o denigrants sobre si mateixa, hem de convidar-la a buscar altres maneres de dir-s'ho, més amables i considerades.
Sobre els actes, no sobre la persona
Una de les regles que podem ensenyar-li és aplicar els qualificatius sobre els seus actes i no sobre la seva persona. Comportar-se com una tòtila no és el mateix que ser-ho. Fracassar en un objectiu no significa ser un desgraciat. Però si ens qualifiquem com a tals, tenim més números per sentir-nos-en. De la mateixa manera que si justifiquem categòricament la nostra incapacitat per a alguna cosa l'accentuem més encara. Una altra de les fórmules per narrar-se més positivament és evitar les generalitzacions. Els sempre , mai , tot i res són devastadors. "Sempre em surt tot malament" és depriment. "Hi ha coses que em surten malament" o "Avui això m'ha sortit malament" és completament assumible i compatible amb una sana autoestima.
