Vet aquí que una vegada vam fer un conte solidari

Tot va començar com un joc entre mares blogueres, però a poc a poc el divertiment es va convertir en una acció solidària trufada de contingut sòlid i solidari. La pel·lícula dels fets va començar quan la Raquel Bermejo, fisioterapeuta pediàtrica, mare del Víctor (7 anys) i la Mireia (6) i creadora del blog de parenting i cuina www.petit-on.com va proposar a altres blogueres escriure un conte en cadena. Una mica com fer, via internet, el joc del telèfon trencat: un comença una història i el següent la continua. La idea era, en un principi, alimentar els blogs propis amb una idea divertida.

El gener del 2014 el Víctor i la Mireia escrivien les primeres línies d’un conte que tenia com a protagonistes un cargol i un plàtan que es feien amics. A partir d’aquí, els fills de les altres blogueres, repartides per tot l’Estat, van continuar. “Em vaig llegir el conte d’una tirada i quan el vam acabar em vaig adonar que el conte havia agafat volada, i que s’havia convertit en un cant a l’amistat”, recorda Bermejo.

Un cant a l’amistat

El cargol i el plàtan havien passat mil i una aventures, teclat darrere teclat, i havien demostrat que els amics estaven junts a les verdes i a les madures. “No es podia quedar només com un joc nostre; l’havíem de fer conèixer de tan bo que era”, explica.

Aquí, doncs, va començar el segon repte, el de buscar algú que cregués en la seva publicació. I amb la marca de cotxets Bugaboo com a patrocinador, “que hi va creure de seguida perquè li va agradar el conte”. “I perquè com a mares blogueres va veure que érem afins a la marca”, afegeix. Al mes de juny el conte es va publicar en edició paper i en versió online : “La versió en paper tenia un nombre ben concret, només deu exemplars, que els vam posar a la venda mitjançant eBay per subhasta”. I és que les mares dels petits escriptors van creure que el conte havia d’ajudar altres criatures: “Vam pensar en la Fundació Juegaterapia, que té com a lema «La quimio jugant passa volant»”. És a dir, van voler donar tota la recaptació de la versió online i de la venda en paper a una fundació que facilita i estimula el joc en criatures malaltes de càncer i, per tant, amb llarga hospitalització.

“El conte va agafar un nou valor, que és explicar de manera pràctica què és la solidaritat”, recorda Bermejo.

Obrir els ulls

El fill gran de la Raquel Bermejo, el Víctor, va començar a preguntar a la mare per aquella fundació que havien triat, a què es dedicava: “Va ser quan va entendre que la vida no és de color rosa, que hi ha nens de la seva mateixa edat que són en un hospital, i que està molt bé que algú els porti joguines a l’habitació de l’hospital, perquè no poden jugar-hi com si estiguessin a casa”.

Per a les blogueres, el conte ha sigut la primera acció solidària que han fet de manera conjunta, i per això se’n senten especialment orgulloses: “Els fills més petits, que per edat no han entès l’acció solidària, estan igualment molt contents perquè tenen a les mans un conte que han escrit ells mateixos”. En canvi, els més grans saben que ells mateixos han sigut capaços d’ajudar altres criatures a estar millor. “Per aquesta doble lectura del conte que va començar com un joc, i que ha acabat tenint tan bona acollida i difusió, diem que ens en sentim orgulloses”, explica.

La implicació del grup ha sigut total, ja que una altra de les mares blogueres ha sigut l’encarregada de fer-ne les il·lustracions, tan importants com el mateix text. Es tracta de Marta Parra, autora del blog www.unamamadisenadora.com. Avui el conte ja no està a la venda, però segur que aviat els sorgeixen nous reptes.