“Veig màgia a través dels seus ulls”

Tenir l’Emma va fer que, creativament, canviessin moltes coses. Vaig començar a publicar novel·les i a cantar en públic, perquè també sóc cantant. Això va ser curiós perquè en principi semblaria que havia de tenir menys temps per a mi, però se’m va activar una part creativa.

Parla-me’n més.

L’Emma ha sigut un motor de canvi en la meva vida. Ha provocat una necessitat de replantejar-me les coses, buscar informació i recursos, i això ho ha canviat tot. No sóc la mateixa persona. Tenir-la m’ha fet qüestionar les meves conviccions.

Per exemple?

Creia que l’educaria de manera més convencional, que faria més o menys com havia vist fer a casa. Però quan la vaig tenir davant vaig sentir intuïtivament que hi havia coses que no quadraven. I vaig investigar. Vaig buscar altres maneres de comunicar-me amb ella.

I les vas trobar?

Sí, i tot el que vaig descobrir sobre la manera de relacionar-me amb ella va acabar afectant la manera com em comunicava amb els adults.

Què ha canviat?

Em comunico evitant el conflicte. Procuro posar sempre nom als sentiments i també respecto els meus límits i els de les altres persones.

Què t’ha resultat especialment dur?

Els tres primers anys. Era una nena molt demandant, que dormia molt poc i tenia moltes ganes d’estar amb mi. I jo ho vaig procurar respectar al màxim. Recordo molts cops haver anat a treballar sense dormir. Era dur. Un cop pots dormir, tot canvia i millora. Un altre aspecte d’aquesta demanda era que no li agradava gens veure’m dalt d’un escenari, cantant. Suposo que només em volia per a ella.

Què et resulta agradable?

Descobrir que ella aporta molta màgia a la meva vida. Adonar-me que és una persona molt especial, que està molt en contacte amb les seves emocions.

Parla’m d’aquesta màgia.

Tinc una nena que és màgica perquè creu que és una fada. S’aixeca cada matí i veu que passen coses màgiques i jo sovint també m’ho crec. Veig aquesta màgia a través dels seus ulls. L’experimentem juntes. Espero que aquesta manera de veure el món no s’acabi, tot i que sé que no pot durar per sempre. El dia que això passi serà una petita mort.

Què més fa, la fada?

Dels dos anys als tres i mig sempre duia ales. Es vestia i se les posava. Anava a l’escola amb les ales.

Carai, una nena màgica i tossuda.

Intentava dur les ales fins i tot quan l’havíem d’asseure a la cadireta del cotxe. No se les treia mai. Fins que un dia se les va treure. El primer dia que no les va dur a l’escola tothom es va estranyar molt i li van preguntar què havia passat. Els va dir que ara ja podia volar sense ales.

Explica’m una conversa.

Un dia, mentre sopàvem, em va dir que tenia un amic fantasma que vivia dins seu. “Mami, se’m fica dins quan obro la boca”.

Lògic.

Un altre cop se celebrava el Dia de la Mare i va regalar-me un ram de flors que ella mateixa havia recollit. Vam anar les dues a posar-les en aigua i li vaig donar les gràcies dient-li que el millor regal de tots era ella. Llavors em va dir: “El meu millor regal també ets tu, perquè em cuides molt, em cuides com si fossis una mare vegetariana”. “¿I què vol dir ser una mare vegetariana?”, li vaig preguntar. “Doncs que no crides mai i que estimes els nens i els animals”.

Una última frase.

Estava endreçant la casa, que estava feta un desastre, i la nena em seguia per tot arreu, menjant olives d’un bol. “Emma, per què em segueixes?”, li vaig preguntar. “Perquè m’agrades”