Volem que tinguin amics. És com una obsessió, una fal·lera amb què els atabalem des de ben petits. No sé, potser és mala consciència de tenir-ne un de sol o potser és que sabem, per experiència, com n'és de necessari tenir un còmplice amb qui fer tot el que no s'ha de fer. I és que està molt bé ser pare modern i fer amb ell una baralla de coixins o un concurs de pets a la banyera, però un nen com cal necessita coses que tu no li pots donar mai. Necessita un company amb qui apedregar finestres i gats, amb qui embossar el lavabo de la classe, amb qui pitjar tots els botons del porter automàtic de la casa del costat i arrencar a córrer.

Per això ens fa tanta il·lusió el primer amiguet, aquell que fan a l'escoleta, aquell que un dia es troben al carrer i tot seguit fan festa major empaitant-se o repassant aparadors de botigues de joguines. Sí, fa gràcia. Però són amistats de curta volada. El traspàs de l'escoleta a l'escola de debò els fa desaparèixer com estornells a la tardor. Tampoc és cap drama. Per sort són massa petits per tenir sentiments de pèrdua. Els amics de l'escola, en canvi, són figues d'un altre paner. De seguida te n'adones que aquests sí que són de debò. Ho notes, per exemple, quan un dia, entre intrigat i curiós, els convides a dormir a casa i comproves que saben portar el teu fill millor que tu. Fa mal però és lògic, si t'ho pares a pensar passen més hores plegats que no pas amb tu. Amb ells intercanvien cromos repetits i es fan confidències inconfessables, s'esbatussen i es copien les fitxes de càlcul mental. Sí, aquests són els amics que calen com la pluja fina. Per això em va tocar tant el cor quan l'altre dia em va arribar plorós dient-me que en Vadó se n'anava a Guinea a viure-hi per sempre. En Vadó, el seu amiguet de l'ànima, el que va néixer el mateix dia i any que ell, el seu lloctinent lleial, sempre rialler, trapella i enjogassat. Em va costar consolar-lo. Vaig haver de dir-li que la seva mama havia trobat feina allà i que els nens han d'estar amb les seves mames. Això el va mig consolar. Ahir li van fer la festa de comiat a classe. Tots els companys van fer quatre ratlles i un dibuix. Quan el vaig recollir, la senyoreta em va dir que s'havia emocionat amb el que el meu nen li havia posat. Un cop a casa no me'n vaig poder estar: "Lluc, què li has posat al Vadó?" "Una cosa de nosaltres dos, papa. No t'enfadis però no l'entendries".