08/08/2015

Ulleres perdudes

2 min

Ser despistat és una cosa que fa molta gràcia des de fora. Sembla que tingui un punt còmic, com de científic de pel·lícula de Jerry Lewis, quan veus algú deixant-se les coses per tot arreu, oblidant les tasques més elementals i extraviant objectes amb la precisió d’un especialista. Des de dins, però, ser despistat no té res de divertit. Passar-se mitja hora buscant les claus de casa sota la nevera quan saps que arribes tard a recollir el nen a l’escola no té res de graciós, creieu-me. Si algun dia tingués prou temps lliure per comptar totes les hores que he perdut a la meva vida buscant coses que haurien de ser a les meves mans i de manera inversemblant no hi són, crec que em sortiria un altre brot de psoriasi. Per no parlar d’allò tan frustrant que és tornar a perdre l’objecte que acabes de trobar fa uns instants després d’una hora de recerca curosa. És el famós reperdre del qual un servidor és un especialista consumat.

De totes maneres, si hi ha un objecte que pot reclamar amb tots els drets el títol de bèstia negra del despistat professional, sobretot si tens problemes de vista, són les ulleres. Bé, també hi ha el mòbil, però almenys aquest té una taula de salvació que consisteix a demanar a alguna ànima caritativa que et truqui i rastrejar-lo auditivament. No falla mai. Si algun cop us trobeu amb un mòbil sonant al vostre costat i no és el vostre, segur que hi ha un amic d’aquells que mai perd res trucant al costat d’un despistat a punt d’un atac d’histèria.

Les ulleres no, les ulleres, malauradament, no tenen cap politò amb l’himne del Barça que et pugui donar una pista sonora d’on s’amaguen. Les ulleres de la meva vida no fan soroll. Elles, silenciosament, s’entesten a fer vacances dels meus ulls miops en els llocs més inversemblants: al ferri de tornada de Dublín, a l’auditori del Fòrum tot escoltant Enrique Morente, a la bossa del Zara que vaig llençar al contenidor blau, entre la sorra daurada de la platja o a la meitat dels trens de Rodalies que arriben puntualment 35 minuts tard a Barcelona. És per això que, fa dos dies, la noia de l’òptica, desolada per la factura anual que desemborso a la seva botiga en ulleres de mil formes i colors, em va recomanar que em posi lentilles. La meva resposta va ser immediata: “D’acord. Només una pregunta: n’hi ha amb politò incorporat, com el dels mòbils?”

stats