Trencar límits per ser mare

La maternitat és un ofici per a tota la vida que requereix amor i entrega cap al fill, però també molta feina, compromís, organització i logística. Si a això s’hi afegeix una discapacitat per part de la mare, aquell repic de timbal de l’“encara més difícil” del circ agafa un sentit absolut. Encara són una minoria, però cada vegada hi ha més dones amb discapacitat física o intel·lectual que han apostat per una maternitat adaptada per tal de superar les barreres físiques i, sovint, mentals -els prejudicis costen molt d’eliminar- de la nostra societat.

L’atleta paralímpica de Cervelló Sílvia Elvira -campiona d’Espanya de piragüisme en paracanoe i cinquena del món- i l’escriptora i bloguera Estrella Gil, de Terrassa, han acceptat explicar-nos el seu dia a dia per conèixer més de prop la seva realitat com a mares.

L’Estrella Gil, de 35 anys, té paràlisi cerebral per culpa d’una mala praxi durant el seu naixement. Té una discapacitat del 90% que li impedeix caminar de manera autònoma, li dificulta el control del braç dret i també li afecta la pronúncia. Però els seus pares sempre van apostar per una educació inclusiva: es va educar en una escola i institut públics i va estudiar documentació i biblioteconomia a la UB. “La discapacitat ha condicionat la meva vida per bé i per mal. És absurd negar-ho. Però a mi sempre m’ha agradat esforçar-me i intentar fer jo sola tot el que pogués, tot i que he hagut de lluitar molt contra els prejudicis i les pors”, reconeix.

Amb aquest esperit batallador, va conèixer el Jordi Mariano el 1999 i el 2005 es van casar. Tots dos tenien clar que volien ser pares, però s’havien de preparar. “Un any abans de buscar el nostre fill vam començar a buscar informació. El ginecòleg em va dir que no hi havia cap problema físic per tenir una criatura, però el 2008 vam descobrir que no hi havia literatura sobre maternitat i discapacitat”, recorda. Així que quan es va quedar embarassada, el 2009, va decidir escriure un blog, Maternidad adaptada. “Era una manera de posar en ordre i escriure els dubtes i les reflexions. El vaig anar dinamitzant i vaig veure que agradava”. El blog creixia i la seva panxa també, amb el petit Miquel a dins. “Vaig passar els dolors semblants als de qualsevol embarassada, però més accentuats. Em vaig posar de part, però hi havia patiment fetal i em van fer una cesària”.

La feina d’equilibrista maternal havia començat. “Va ser un xoc, perquè jo ho volia fer tota sola per saber si ho podia assumir o no. El que vaig tenir clar des del principi és que ho faria al meu ritme i, per tant, em calia molta paciència. La sort -reconeix-és que tant el meu home com els meus pares sempre m’han ajudat molt”, assegura. Aconsella a les dones discapacitades que vulguin i puguin tenir un fill que només escoltin el seu cor i que no facin cas dels prejudicis. “Ara hi ha recursos per atendre el fill correctament”. El blog va esdevenir llibre el 2010 i encara ha tingut temps d’escriure’n un altre, Diario de una mamá canguro, en què recomana els millors recursos -com les motxilles ergonòmiques- per facilitar la vida a les mares amb discapacitat. Ella s’adapta a cada etapa. “Ara que al Miquel li encanta el patinet, he de posar la cinquena marxa a la cadira elèctrica!”, diu, rient.

Una lluita rere l’altra

La Sílvia Elvira (www.silviaparalimpica.com) tenia passió pel muntanyisme i les curses d’orientació des de ben jove. Als 18 anys va patir un càncer a la cama esquerra. Va viure una dècada dolorosa plena d’operacions i durs ingressos hospitalaris. Finalment, als 28 anys, li van amputar la cama, “Naturalment, va suposar un canvi radical en molts aspectes de mi i de la meva vida. He tingut una vida plena de reptes i adversitats que he anat superant”, afirma amb un somriure.

Porta una pròtesi que li permet caminar amb l’ajut d’una crossa. Avui té 40 anys i una sòlida força interior. Reconeix que des de ben petita tenia molt clar que volia ser mare. Però la vida no l’hi ha posat gens fàcil. “Amb el primer embaràs vaig tenir un avortament espontani. El segon el vaig perdre quan estava de 4 mesos. Vaig patir una grip, el fetus va tenir una infecció i em vaig posar de part. Va ser una experiència duríssima -recorda-. Tot el meu entorn em deia que m’esperés un any per tornar-ho a intentar. Però jo no volia endarrerir més el meu somni de ser mare”. Així que amb el seu aleshores marit -es va divorciar fa 4 anys- van decidir tirar endavant, tot i la pròtesi, els dolors físics i els prejudicis puntuals de fora.

Embarassada de bessons, li va tocar fer repòs a casa els nou mesos perquè era d’alt risc. “Em vaig cuidar molt pel que fa a l’alimentació i la salut perquè em feia pànic perdre’ls. Tant de repòs va ser una tortura. Per sort, tot va anar bé i van néixer grans i sans: l’Oriol, amb 2,9 quilos, i el Guillem, amb 3,1”.

Va tenir clar com criar-los i la seva discapacitat no li va suposar cap fre. “Em va sortir l’instint, vaig fer una lactància materna llarga i sempre estava per ells”. Quan tenien dos anys es va divorciar. “Però, per sort, tinc una relació d’amistat amb el meu exmarit i ens organitzem bé. Els fills són fonamentals, juntament amb el piragüisme, per al meu renaixement com a persona”. En poc temps ha assolit fites i medalles amb el paracanoe. És campiona d’Espanya i al Mundial de Moscou va quedar cinquena, cosa que li permet continuar sent paralímpica becada.

L’Elvira adapta els horaris de l’entrenament al Canal Olímpic de Castelldefels a la criança. “Cada dia faig 60 quilòmetres per anar a entrenar-me. Hi dedico una mitjana de 4 hores diàries, però en plena temporada viatjo a les competicions i he de deixar els nens amb el meu exmarit o amb els meus pares. Ara ho entenen millor, però abans era duríssim”, reconeix. Els seus fills estan orgullosos d’ella. A l’escola expliquen que la mare té una cama robòtica i que és una superheroïna. Sinceritat infantil.