Transmetre (o no) la fe

En una societat laica però plena de referents cristians, les famílies es plantegen si cal educar, i com, la dimensió transcendental dels seus fills

Hi ha famílies que ho tenen clar. I d'altres que gens. N'hi ha que s'hi llancen i d'altres que en fugen. En la qüestió de la fe, tothom té la seva opció. Sobretot quan no es tracta d'un gran debat sobre la dimensió espiritual de la persona sinó d'endinsar-se en els sentiments que inspiren el nostre dia a dia. ¿Com eduquem aquesta dimensió transcendental? ¿Cal recórrer a la religió, al cristianisme?

"Una de les coses més importants que podem fer per un fill és mostrar-li el camí espiritual. Perquè les coses que haurà d'afrontar a la vida poden arribar a ser tan dures que, si hi ha un camí espiritual, hi ha una força. Si no, penso que la persona fàcilment es perd", assegura Lluïsa Geronès, una mare de família que ha explicat la seva experiència al llibre Com viure Jesús en família (Ed. Pòrtic), que acaba de publicar la periodista Sandra Buxaderas.

Experiències familiars

Al llibre es recullen les experiències de quinze famílies que s'han prestat a parlar de com transmetre avui la fe i els valors cristians als seus fills. Però en una societat laica -encara que plena de referents cristians- hi ha qui dubta de si la religió és la via idònia per iniciar els nostres fills en la transcendència.

Si s'opta per la fe, la principal conclusió de Sandra Buxaderas és que no es pot llegar en herència i que són els pares, amb coherència, els que han de donar exemple i convertir-se en testimoni contagiós i engrescador dels valors cristians. "Els pares han de viure Jesús autènticament, no n'hi ha prou anant a missa o beneint la taula. Si a casa no es viu Jesús amb entusiasme, és difícil transmetre la fe", diu Buxaderas.

"Per mi la fe ha de ser molt vivencial, la mística no arriba als nens", assegura Imma Cuscó, mare del Martí i la Meritxell, que viu la fe amb molta llibertat -no s'obliga a anar a missa cada diumenge- però la considera un pilar important de la seva vida.

"M'agrada molt la idea de vivència per referir-se a la fe", explica Pere Vilaseca, pare i membre de l'equip de Projecte Educatiu de l'Escola Pia de Catalunya. "Això va molt més enllà de la doctrina, els dogmes i les pràctiques religioses que podem considerar antiquades. En canvi, si s'han viscut els valors profunds del cristianisme a casa com una experiència, perduren en formes diferents, molts cops no religioses", reflexiona Pere Vilaseca abans de preguntar-se: "Com en diran? Jesús? No ho sé… Els ajudaria, els donaria estabilitat, però no cal preocupar-se excessivament per això".

Treballar valors

"Treballar uns valors que van en la línia de Jesús, com ara la gratuïtat, el compromís, la compassió… ¿Això conduirà els nostres fills al sentiment de transcendència de Jesús? És difícil de dir, però sí que val la pena que vegin que hi ha un altre i que hi ha coses que ens han de revoltar, aquesta és la base de l'esperit de Jesús", explica l'escolapi Enric Canet.

"Hi ha persones atees, agnòstiques o d'altres religions que segueixen molt millor el missatge de Jesús que molts dels que ens diem cristians -admet Sandra Buxaderas-, però també penso que el que val la pena a la vida és el que ell representa: l'amor, l'altruisme, lluitar contra l'ego personal o l'afany de diners o d'estatus. Lluitar per la dignitat de la persona i estimar la Creació".

Parlar obertament de la fe i compartir-ne experiències, com al llibre Com viure Jesús en família , és més complex del que sembla. Sobretot quan és una vivència entre pares i fills i s'entra en xoc amb els postulats de la mateixa Església en qüestions tan directament relacionades amb la família com ara el divorci, l'homosexualitat o els mètodes anticonceptius. "Si una decisió de la jerarquia la consideres contrària al missatge de Jesús, has d'actuar amb consciència, amb criteri propi, perquè l'Església, com les persones, també es pot equivocar", afirma Sandra Buxaderas.

¿I si a la parella un dels dos no és creient? Aquest és el cas d'Imma Cuscó i Andreu Brunat. A ella l'omple la fe però ell és agnòstic i reflexiona: "Jo permeto que els fills siguin educats en la fe amb el benentès que hi ha coses que no són acceptables, que tindran també la visió de l'altra banda i que podran triar quan tinguin maduresa".

I hi ha pares que, malgrat que ho volien, no han aconseguit transmetre la fe. "Ens posem nerviosos quan no van a missa, quan no creuen, però si no consideren l'altre com un germà… Això sí que ens hauria de posar nerviosos!", assegura Pere Vilaseca, que conclou: "Així com fa uns anys això de creure era blanc o negre, ara no és així, ara és una gamma de grisos infinita. Cadascú se situa en una zona diferent i al llarg de la seva vida anirà canviant de posició. ¿Jo sóc creient? No ho sé! Jo busco, m'interessa trobar sentit a la vida, la vida no tot és atzar, la vida val la pena, tot això per a mi és creure".

El risc de l'integrisme

Que els temps canvien ho té clar l'Enric Canet: "La nostra manera de viure la fe ja és molt diferent de la que imaginaven els nostres pares. La vida canvia, només cal pensar en com és i com era la vida de parella, i ens hi anem adaptant. El que és preocupant són les ganes de retorn al passat, cap a un integrisme perillós".