26/03/2012

"T'has de revisar contínuament"

3 min
"T'has de revisar contínuament"

El procés d'aprenentatge em fascina. Ensenyar fa que aprenguis. Fent créixer vas creixent també tu. Més que grans explicacions, el que transmets és l'exemple. Si vols que el teu fill et prengui com a model, abans t'has de millorar a tu mateixa. Ser mare vol dir anar revisant-te contínuament.

Què has après, concretament?

A posar els peus a terra i tenir les prioritats clares. Jo volava molt d'aquí cap allà. Vaig estar vivint a Itàlia, també a Alemanya. De cop em vaig trobar amb algú que depenia de mi. Abans, si calia, podia estar-me un mes menjant arròs. En canvi, ara el nen no pot menjar arròs un mes seguit. I a més de necessitats bàsiques, un nen també necessita valors.

Quins et costen de transmetre-li?

Aquells en què jo fallo, perquè sóc força caòtica. El nen és apassionat i, si una cosa li agrada, s'hi llança. Però voldria ensenyar-li que de vegades cal fer coses que no ens agraden, que cal acabar el que hem començat, cosa que jo sovint no he sabut fer. Voldria que sabés com apassionar-se pel que toca fer en cada moment. La constància, la disciplina, tot això jo ho he après tard. Voldria que ell ho aprengués ara, així aprofitaria més l'escola, cosa que jo no vaig saber fer.

Digues un consell que t'ha anat bé.

Quan estava embarassada algú em va dir que, per molt progre que fos, posés límits. Límits, límits, límits. Sovint som els mateixos pares els que tenim més por al no, com si fos dolent dir no. I és al contrari. Un no clarifica la situació. Però això no vol dir apujar el to. Jo havia vist als països nòrdics com tractaven els nens: ho feien amb molt respecte. Quan el Pol era petit intentava explicar-li pacientment per què no havia de posar els dits a l'endoll. El meu pare en feia broma, deia que li estava llegint la Constitució. Però no va posar mai els dits a l'endoll. Suposo que el nen agraïa aquella manera de parlar-li.

I ara, com parleu?

Amb 10 anys ja és molt més llest que jo. Quan li demano una cosa ell sovint vol entrar en la dissertació, en l'argumentació sense fi, i jo dic que això ho hem de deixar per als polítics. Però de vegades em ven la moto. M'encanta el seu sentit de l'humor. Riem molt. També discutim. Tots dos som apassionats. Ell té una gran habilitat per aconseguir que em posi al seu nivell, per fer-me parlar com si fóssim col·legues. Però no pot ser. Jo sóc la mare.

Què sol ser un problema?

Algunes coses quotidianes. Ell s'aprofita de la meva poca constància, cosa que és normal. Llavors m'he de posar les piles i insistir tant com calgui en coses com, per exemple, que es faci el llit. Un dia vaig calcular quants cops li havia demanat que es rentés les dents i li vaig dir que allò em desgastava. Em va respondre que no hi podia fer gran cosa, que ell era un nen.

De què et sents orgullosa?

Doncs de la capacitat que té de coneixe's a si mateix. Recordo una nit, fa anys, que estava rabiós i plorava. Li vaig preguntar què li passava i no m'ho va dir de seguida. Després d'una estona em va cridar i em va dir: "És que estic enfadat amb mi mateix". Allò em va sorprendre. Només tenia cinc anys però ja havia sabut veure ben bé on era el seu problema.

Explica'm més coses seves.

Un dia anàvem en taxi i em va explicar una escena cruel que havia vist. Uns xavals es ficaven amb un nen amb la síndrome de Down. Tot allò m'ho explicava entre enrabiat i trist. "Saps, mare -em va dir-, què els diria a aquests nens? Els diria que... -i va estar-se una estona pensant-se bé què era el pitjor que podia dir a algú- els diria que no s'estimen la seva mare".

stats