LA PITJOR MARE DEL MÓN

Testos i olles s’assemblen

Al mes de juny acostuma a agafar-me una febrada d’activisme divers. Si analitzo els últims mesos de juny, com a bona catalana de soca-rel que sóc (i si no ho fos també) prenc la falç i alço el puny a favor de causes que em fan bullir la sang. Un any va ser la campanya perquè les escoles i els instituts entenguessin que socialitzar els llibres de lectura i alhora afirmar que s’estima la nostra cultura no era gaire coherent. I encara hi sóc reivindicant-ho, ara en positiu, i afirmo que si estimen la nostra cultura cal donar-hi suport fomentant la biblioteca personal de l’alumne, i fent entendre que comprar llibres mai pot ser un tabú ni cap despesa, i sí una inversió.

I aquest any m’ha agafat, més que una febrada, una convulsió febril. Perquè he seguit amb el tema de l’activisme a favor de la literatura infantil i juvenil catalana, hi he afegit un petit suport a Arrels Fundació per fer visible la veu de les persones sense llar durant la campanya electoral, he seguit col·laborant amb la comissió de biblioteca de l’AMPA de l’escola del petit i m’he apuntat a un grup de dones estupendes que reivindiquem la presència de dones als mitjans de comunicació, en igual nombre que els homes: @onsonlesdones.

I anava jo en metro tota contenta, explicant-li aquesta última iniciativa a la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 i ensenyant-li una conversa d’aquest magnífic grup, i ella em va contestar: “Mama, ja et val [sic], tu molt dir de mi, que m’apunto a tot, i tu què? Fas igual!” Llavors me la vaig mirar, recordant com aquella mateixa MEC m’havia fet gruar i suar quan es negava en rodó a fer deures, a aprendre sumes portant-ne, a vestir-se amb pantalons, o a vestir-se amb faldilles, una petita MEC que tenia uns atacs de gelosia terribles dels altres dos MEC, i vaig somriure entendrida. Aquella energia volcànica, aquell guèiser de moviments sísmics, ha après a canalitzar el seu sincrotró cap a causes justes. I ha muntat un sindicat d’estudiants, un duo de punxadiscos feministes, un equip de futbol femení (va durar poc, però juren que hi tornaran), col·labora amb una entitat que dóna suport escolar a famílies que ho necessiten, treballa de cangur i quan s’hagi publicat l’article segur que s’ha empescat alguna iniciativa més.

Seguint l'exemple

Però després de la mirada entendrida vaig pronunciar un discret però contundent “Ehem” i li vaig fer veure que tot plegat era al revés. Que era ella la que feia com jo, ni que fos per un petit detall cronològic, que servidora va néixer trenta anys abans, i sempre m’ha vist apuntar-me a qualsevol sidral que m’ha vingut de gust. La MEC no va dir res. Ni una protesta. I hi ha silencis més sorollosos que un concert d’Iron Maiden en un túnel del metro. Sí, som testos i olles que s’assemblen. I ens agrada, i per una vegada, què coi!, estem d’acord.