Sempre ha estat una de les meves pel·lícules preferides. La pobra Ingrid havent-se de casar amb el dolent per aconseguir informació, el pobre Cary amagant el cor trencat i fent veure que tant li fa i, sobretot, aquell pobre dolent, el Claude, enamorat fins al moll de l'os d'ella, desitjant que no sigui veritat que és una espia i que l'està enganyant. Tothom sospita de tothom, tothom fa un doble joc, ningú diu la veritat quan parla i encara i així tots es delaten amb les mirades, amb els gestos, amb el que callen cada cop que diuen alguna cosa. Sí, ves per on aquests dies no em puc treure del cap la pel·lícula. No, no és que m'hagi fet una retrospectiva de Hitchcock a casa, aprofitant aquell moment de calma sobtada que ens cau a sobre cada nit quan el nen se'n va al llit. No. La tinc al cap perquè aquestes festes nadalenques són les primeres de casa nostra amb un nen amb la mosca una mica al nas, un nen que, de manera cada cop menys dissimulada, sospita.

Ho noto. Ho noto per com examina el tió pel davant i sobretot pel darrere, com repassa la moneda que acaba de cagar per si és la mateixa moneda que va cagar fa dos dies, com el sacseja esperant en va que la maquinària interna l'ajudi d'una punyetera vegada a treure'n l'entrellat. Ho noto quan para l'orella a les converses de tots els adults que sense voler xerrem massa i fotem la pota a granel. Ho noto quan remena calaixos i armaris com qui no vol la cosa, fent veure que busca una joguina extraviada o algun cromo perdut. O per com ens pregunta de sobte coses tan desconcertants i alhora reveladores com ara què opina la comunitat científica sobre el Pare Noel o per què la carta dels Reis no porta segell com les que enviem a la tieta de Londres.

Si teniu un marrec d'entre sis i vuit anys segur que sabeu de què parlo. Tot és encara bonic i màgic, esclar que sí, però tot s'aguanta per un fil. Per això aquests dies em sento com Ingrid Bergman a Sospita i vaig amb peus de plom tot el dia per evitar una relliscada fatal que em delati, i també, com Cary Grant, faig veure que no m'importa que ell ho qüestioni tot tan sovint. I sobretot em sento com Claude Raims, el dolent, i aguanto el tipus amb l'ai al cor per si sóc descobert, sabent que si passa em quedaré com ell a l'inoblidable escena final de la pel·lícula, amb aquella cara que sense dir res ho diu tot, la de la derrota total.