Em sap greu però avui aniré per feina. Vull dir que no em puc entretenir gaire explicant-vos els meus sopars de duro habituals. El motiu és prou important: he deixat el nen sol a casa. No patiu, no he anat a comprar tabac per no tornar-hi mai més. Senzillament m’he adonat que no hi havia res de dinar per avui i he hagut d’anar a la peixateria. Com? Que si és lluny? Home, deunidó, tres portals més avall de la porta de casa. Una eternitat, vaja. Normalment l’hauria fet venir amb mi però el tinc mig constipat i no m’hi he vist amb cor. Total, que ja em veieu, fora de casa, a més de dos mil centímetres del nen, i tinc un neguit que no puc ni pensar en si vull rap o lluç. Estic tan atabalat, tan frisós per tornar aviat, que estic a punt d’agredir aquest coi de padrina que tinc davant a la tanda. És de la raça de les “Saps què?” Es diuen així perquè sempre desenfunden la frase just quan ja tenen el moneder a la mà i sembla que han acabat: “Saps què? Posa’m uns musclos, també!”
Sí, ja ho sé que seran cinc minuts i ja ho hauré enllestit. Aquesta dona ja no pot demanar gaire cosa més, bàsicament perquè ha comprat la peixateria sencera. Però què voleu que hi faci, jo ja hauria de ser a casa. Perquè, ¿i si es cola una abella enrabiada per la finestra i li fot una picada al mig del nas? ¿I si s’ennuega amb un Kinder Sorpresa? ¿I si de sobte li ve un glop d’enyor patern i comença a cridar el meu nom desesperat, corrent pel passadís tot vessant un riu de llàgrimes?
“Sí, ara em toca a mi. Posa’m un parell de llucets. No cal que me’ls netegis, avui, que tinc una mica de pressa. Gràcies. Com? El canvi? Ai, sí!, quin cap, el meu, que me’l deixava. Au, que vagi bé!” Un minut i disset segons. Crec que acabo de batre el rècord mundial de compra de lluç en pista coberta. Corro carrer amunt desencaixat. Les claus. On són? Mira que si me les he deixades. Uf, no!, són aquí. Collons, l’ascensor, sí que triga. Esclar, és al vuitè pis. Quins collons.
Obro el pany de casa i encara no he entrat que sento com em surt una veu esgarrifada que no reconec dient “Lluuuc?” i un silenci que no m’agrada fa que corri a la saleta. I allà me’l trobo, tan enyorat de pare, tan desesperat, que ni tan sols m’ha sentit, assegut en la mateixa postura que l’he deixat, abduït per les aventures de l’Scooby-Doo. Ni tan sols ha notat que he tornat. Potser que me’n vagi a comprar tabac...
