Fa poc, en un taller amb pares i mestres d'una reconeguda escola pública, vaig plantejar una dinàmica que consistia a enumerar unes quantes coses concretes, senzilles i quotidianes, que podem transmetre als nostres fills com a coses realment essencials i que són totalment gratuïtes o tenen un cost més aviat baix. Una de les que va sortir va ser el goig de badar. Em va cridar especialment l'atenció perquè esdevé una necessitat essencial en una societat permanentment activada -i amb uns nivells tan elevats d'estrès- com la nostra.
A l'autobús, al tren, al metro..., hi ha molta gent enganxada als mòbils o a qualsevol altre dispositiu tecnològic de darrera generació, i menys gent que miri la gent, el carrer, els núvols, la vida... ¿Quin percentatge hi deu haver d'incapacitat per estar una estona sols amb nosaltres mateixos, per apaivagar la ment, per somiejar, per abandonar-nos a l'ara i aquí, per no fer res més que badar? No s'hi val a badar tota l'estona, però s'hi val a badar a estones. No s'hi val a badar a la vida, però en alguns moments s'hi val a badar per veure com passa la vida.
Moments per desconnectar
Per la pròpia salut i la de les criatures, de tant en tant hem de ser capaços d'aturar el frenesí comunicatiu constant en què estem immersos. És del tot recomanable instaurar intervals sense connexió , constatar que som capaços de prescindir-ne i adonar-nos que ens fa receptius i permeables a aspectes de la realitat que, d'altra manera, ens passen desapercebuts. Com diu el director d'una magnífica revista educativa, quan estem tot el dia connectats amb persones que no hi són físicament correm el perill de desconnectar-nos de les persones presents. I potser també de la vida, que, com va assenyalar un dels grans del quartet de Liverpool, succeeix mentre nosaltres estem ocupats en altres coses.
