La investigació d’afers paracriminals en què hi ha implicats menors d’edat a càrrec (MEC) propis sempre és un tema delicat. Sobretot perquè la investigadora en pot sortir escaldada i expedientada pel departament d’assumptes interns familiars. Però malgrat el risc, la recerca de la veritat sempre és apassionant.
Tinky Winky
De vegades els afers a investigar poden semblar casos dignes de La dimensió desconeguda. Fa anys va aparèixer una pinta exterminadora de polls al fons de la tassa del vàter. Asseguts els tres sospitosos al sofà vaig detectar que el núm. 3, també conegut en els cercles de l’hampa familiar com el petit, acotava el cap i es resistia a aguantar la dura mirada de servidora. El pare de les criatures el va intentar sorprendre amb una afirmació arriscada: “Has sigut tu”. I l’acusat, ofès i creatiu, va cridar una veritat inquietant: “No! Ha sigut el Tinky Winky!” Vam premiar-li l’ingeni amb un “Doncs quan pesquem el Tinky Winky li farem netejar el vàter” i ho vam deixar estar.
Però les denúncies més habituals són les presentades per servidora i el pare de les criatures per actes incívics dins del domicili habitual: mosquiteres esbotzades, vidres trencats, piques de lavabo desencolades de la fusta on el pare de les criatures amorosament les havia enganxat, portes d’armari desencaixades... En la majoria dels casos els interrogatoris donen un resultat ràpid, cosa que no vol dir que no siguin sorollosos. Els crits i laments dels acusats se senten fins a Fiñana, Almeria (poble d’origen dels iaios dels MEC), i de vegades cal un acarament entre els sospitosos, que sempre acaben cantant com una cadernera. Els interrogatoris, però, no sempre fan falta. En els casos com el de petjades sospitoses en parets fins llavors immaculades només cal calcular el número de peu de la petjada i treure’n conclusions.
I després també hi ha els casos d’okupació d’espais comuns per part de MEC i amics que fan necessàries intervencions puntuals del servei d’ordre maternal i/o paternal. O també la violació dels espais privats per part d’insurrectes anònims que no tenen la precaució de deixar-ho tot igual, al contrari, sempre hi ha ditades de crema de cacau, roba que només pot ser furtada/prestada per una determinada MEC... Tot plegat facilita enormement la detecció del culpable i el tancament del cas. Un tema a part serien els ciberparadelictes: tu m’has mirat el WhatsApp, i tu els missatges electrònics, i tu mama també, però què dius jo no he sigut... Per ara la que controla millor la tecnologia és servidora, així que en el cas hipotètic que les acusacions que se’m formulen fossin certes, no podran demostrar-ho.
Els Dalton i el WhatsApp
I finalment hi ha les desaparicions sospitoses de monedes. De sobte sóc al forn, obro el moneder i m’adono que no puc ni pagar un llonguet perquè el moneder és buit! Normalment és poca cosa i cap dels tres germans Dalton confessa haver rapinyat la xavalla. L’altre dia em va tornar a passar, però en gros: em faltaven 40 euros! Em vaig encendre i vaig formular acusacions greus per WhatsApp. De sobte vaig recordar que havia canviat de bolso i vaig demanar que escorcollessin el que hi havia a casa. Glups, els 40 euros eren allà. Morta de vergonya, vaig demanar-los perdó. Aquella nit vam menjar pizza, refrescos i gelat. Els 40 euros gairebé es van fondre, però, mira, em vaig quedar més tranquil·la.
