El pare que et va matricular

Se’m moren les plantes

La culpa de tot plegat és del nen. Vull dir que si no hagués sortit de l’escola amb una torreta minúscula d’on sortien dues fulles escarransides aquest trauma no hauria existit. “Mira, papa, és menta i l’hem de fer créixer”. Ostres, vaig pensar, ¿ara com li dic jo a aquest nen que son pare és l’Àtila de les plantes i que acabo amb tot allò verd que se li posa al davant? No l’hi podia dir, pobret, amb la il·lusió que li feia. El pitjor, però, encara estava per venir. Quan la meva dona ens va veure arribar a casa tan ecològics va obrir els ulls com unes taronges: “Que bé! Fa mesos que vull omplir la terrassa de verd i de vida, que falta color en aquesta casa!” I, efectivament, deu minuts més tard ens trobàvem al Garden d’Altafulla envoltats de tota classe de plantes aromàtiques.

Envoltat de flaire de farigola i romaní em van venir records d’adolescent, intentant fer créixer altres tipus de plantes aromàtiques en llocs inversemblants amb la mateixa falta d’èxit que sempre m’ha acompanyat. No sé com va anar tot plegat, només sé que vaig sortir carregat amb un sac de terra que pesava com un ase mort, vuit testos plens de flors i un munt de planter. Jo, pobre de mi, que l’únic planter que coneixia fins ara era el del Barça, m’havia transformat en el cap d’una família autosuficient a nivell alimentari. Vam omplir la terrassa de tomaqueres, brots d’enciam i fins i tot uns quants raves, que exemplificaven molt acuradament el que m’importava a mi l’horticultura fins a aquell instant. Valia la pena l’esforç, però, seria una experiència per al nen saber que les verdures surten de la mare terra i no les fabriquen al Bonpreu. Estava clar. Aquest cop no podia fallar, havia de recordar-me de regar-ho tot cada nit, ni que fos per no esguerrar l’entusiasme dels meus.

Quinze dies més tard els mals presagis es van confirmar. Allà on brillava el vermell dels geranis hi havia unes tiges (sí, aquesta paraula l’he après del nen, què passa?) més pelades que el meu cap. El terra de les jardineres havia engolit els enciams i les tomaqueres restaven doblegades sense flor ni fruit. Ahir el meu sogre Vicens va arribar a casa i en veure la magnitud de la tragèdia va fer el diagnòstic: “Aquestes plantes estan ofegades de tanta aigua”. Es veu que de tant regar les havíem deixat més inundades que Venècia. Que dura la vida del pagès urbà! Ara entenc per què els meus avis, tornant del tros, renegaven tant.