Flors de Bach
EVA BACH

Sé que el monopatí és sagrat per a tu

“Faig bé de castigar el meu fill sense un monopatí que li ha regalat el seu pare?” Aquesta pregunta me la va fer una mare separada del pare del seu fill. El monopatí en qüestió no li agradava gens a ella i li encantava al nen. Això de castigar els fills amb el que els agrada molt a ells i no ens agrada gens a nosaltres és una actitud bastant habitual en alguns pares i mares. En aquest cas, a més del rebuig cap al regal en si, s’hi afegien sentiments de rebuig de la mare cap al pare, que a banda de viure fora i veure poc el nen, s’havia quedat, segons ella, el paper més agraït de fer-li regals i endur-se’l a passejar, mentre que a ella li havia tocat el més ingrat d’educar-lo dia rere dia.

Vaig començar per felicitar aquella mare pel sol fet de preguntar-s’ho i pel seu coratge. Als pares no se’ns pot demanar que ho fem tot perfecte, però sí que estiguem disposats a qüestionar-nos què fem i a revisar si podem millorar-ho. Per això em va semblar lloable la seva pregunta. Li vaig respondre que, en lloc de si fem bé o malament, prefereixo plantejar-me si el que fem ajuda els nostres fills a créixer, a sentir-se més alegres i confiats, a teixir uns bons vincles i a reparar ferides, o bé contribueix més aviat a ocasionar-los malestar o discòrdia. Segons em va explicar, l’amenaça de quedar-se sense monopatí feia reaccionar el seu fill molt més que altres coses, però també s’adonava que li dolia especialment aquest càstig perquè era amb un regal del pare.

Vincles sagrats

La meva sensació va ser que, efectivament, aquell monopatí era sagrat per al nen perquè representava un vincle també sagrat per a ell: amb el seu pare. A través del monopatí s’hi devia sentir més unit i més a prop. Per això li vaig recomanar que li digués al nen que no el castigaria més sense el monopatí perquè s’havia adonat que era sagrat per a ell, tan sagrat com ho era el seu pare. Un gest tan senzill com aquest és tota una demostració de respecte pel pare i una autèntica carícia per a l’ànima de la criatura. Per fer-lo només calia que la mare fos capaç de deixar en segon terme els sentiments cap a la seva exparella i prioritzar els del nen i els seus propis com a mare: aquells que havien sabut veure el cor del seu fill i l’havien portat a fer-me la pregunta.