JAUME CELA & JULI PALOU

Sara, un nom de referència

Si en el món educatiu del nostre país pronuncieu el nom de Sara tothom sabrà de qui parleu. Quan s'escrigui la història de l'educació de Catalunya a partir de la segona meitat del segle passat, i es reuneixin els noms de les persones que hi han tingut un paper rellevant, a la lletra B hi haurà l'entrada següent: "Blasi, Sara [vegeu Sara]". Quan els estudiosos del futur arribin al nom de Sara descobriran allò que molts de nosaltres sabem molt bé, perquè hem tingut la fortuna de tractar-la personalment: que el nom remet a una persona amb unes qualitats que l'han fet irrepetible.

Avui sabem que de la Sara tothom en parla bé. Mestres, professores, inspectores i els seus equivalents masculins, càrrecs de l'administració, des dels de més amunt fins als que treballen a la planta baixa, polítics, sindicalistes, pares, mares i components d'associacions educatives de tots els colors -som un país ric en colors educatius-. Tothom parla bé d'aquesta dona que mereix tot el respecte, l'admiració i l'estima.

Potser no caldria, però volem recordar aquí que la Sara ha estat mestra, inspectora, directora dels Serveis Territorials, directora general, directora d'Assumptes Interdepartamentals, presidenta del Consell Escolar de Catalunya, autora de diversos llibres de llengua i de didàctica, impulsora, al costat de Joaquim Arenas, del Sedec... En definitiva, que si el món educatiu fos una orquestra, la Sara ha tocat gairebé tots els instruments i ho ha fet amb intel·ligència, sensibilitat, visió de present i visió de futur. Ella sempre ha estat la memòria que ens recorda d'on venim i la imatge d'una escolta pacient i bondadosa.

Ponts imprescindibles

Si en el món de la literatura s'ha fet famós el somriure del gat de l'Alícia i en el de la pintura l'enigmàtic de la Gioconda, en el món de l'educació és prou conegut el somriure acollidor de la Sara, un somriure que fa que al seu costat et sentis segur i confiat, per espinós que sigui el tema que hagis de tractar amb ella.

Diuen que la Sara s'ha jubilat. Del rellotge, potser sí. De la vida i del seu compromís amb l'educació d'aquest petit país nostre, ni de broma, i encara menys ara, quan més necessitem persones pont que uneixin extrems perquè tothom pugui transitar per camins segurs. La Sara sempre ha estat i serà un d'aquests ponts.