Sant Jordi

J a sé que és un tòpic com una casa, però s'ha de ser molt cretí per no admetre-ho: és el dia més bonic de l'any. No, no em fa pas vergonya dir-ho, tots els que em coneixen ho saben, el dia de Sant Jordi m'encanta, és el més semblant a una injecció d'autoestima identitària, una píndola d'optimisme que millora de manera immediata la relació tumultuosa que tinc amb aquesta terra on m'ha tocat viure. És com si el reguitzell de gent perseguint escriptors mediàtics esborressin per un dia la peresa constant que em provoca aquest territori meu instal·lat sempre en un vol i dol, aquest rondinar permanent per acabar fent el que ens diuen, no fos cas que s'enfadin; aquesta mania irritant de voler demanar permís per ser el que som; de fer passar amb raons, aquest mai gosar del tot a fer un cop de cap, aquesta convivència esgotadora amb tota la colla de colons llengüicides carregats d'autoodi, disfressats de ciutadans del món, un món que, mal que els pesi, mai serà el nostre.

Sí, Sant Jordi és alguna cosa més que una diada, és una treva, una treva banyada de roses i lletres, d'estelades als balcons i llibres als sarrons, un miratge on sembla que ja som el que fa temps que hauríem d'haver estat. Per això m'agrada assaborir-lo sense cap pressa, mandrosament i amb els meus, passejant la meva alopècia galdosa amb la gent que m'estimo i sobretot amb un marrec que viu a casa i que ja fa uns quants anys es deleix perquè arribi aquest dia. M'encanta deixar-lo remenar entre les parades, enllepolit com si fos en una botiga de joguines, mirar-lo d'amagat mentre es trenca les banyes per descartar un dels vuit llibres que porta sobre el braç, i encara m'agrada més comprovar que l'estona eterna que necessita el meu petit lletraferit acaba sempre amb una tria polèmica en què sempre s'hi cola un àlbum cutre o algun Mortadel·lo i Filemó d'aquells que jo també devorava quan era petit. Què hi farem! No seré pas jo qui l'hi tregui de les mans i l'hi canviï per un clàssic de la literatura. Encara que sigui motiu de polèmiques casolanes, he decidit respectar el seu criteri, que prengui les seves decisions sense imposicions. No, no és que vagi de pare enrotllat, digueu-me il·lús, però és que el dia de demà confio que ell i els de la seva generació prenguin les decisions que ens calen sense demanar permís. I això, com més aviat ho practiquin, millor per a tothom, no?