Nosaltres formem part d’aquella generació que maldava per destacar tres conceptes en els projectes educatius: llengua, democràcia i laïcitat. Demanàvem el dret a fer present el català, a prendre decisions en funció del paper col·lectiu i a concebre el fet d’existir sense el mantell de cap religió imposada. I a fe que ho hem aconseguit. Amb tots els peròs que vulgueu, però ho hem aconseguit. Pensàvem -innocents de nosaltres- que amb aquesta trilogia crearíem un espai per viure-hi més o menys tranquils, pendents d’enfortir-la i pendents, això sí, de les atzagaiades que van de bracet amb la nostra condició d’éssers humans amb data de caducitat.
No ha estat així. Si lluitàvem per acabar amb les imposicions polítiques, ara ens trobem amb imatges d’una imposició encara més cruel: la hipocresia davant del sofriment humà. La diferència entre una situació i l’altra és ben clara. Abans sabíem qui era l’opressor, com actuava i com podíem fer-hi front. Ara, quan dia rere dia veiem les imatges de la desesperació, ens pren la ràbia i, sobretot, una gran impotència, perquè no sabem ben bé qui provoca què, ni on és, ni com plantar-hi cara.
Europa, aquesta Europa que tan havíem somiat, es mostra irresponsable. Vivim immersos en imatges que ens ho demostren. La informació és ràpida i punyent. Ens seria de gran utilitat si, de manera paral·lela a l’allau d’informació, poguéssim construir una narració que ens ajudés a buscar antecedents i consegüents i a preveure un desenllaç. Però els actors estan desdibuixats i les accions són difícils d’encabir en un quadre coherent. La narració es fa gairebé impossible, mentre la informació ens aclapara.
Quan volem narrar, ens trobem davant un pas que és angost i, com a tal, genera angoixa. Malgrat tot, malgrat les pors, les incerteses i les ignoràncies, és indefugible parlar a les aules del sofriment. Aturem la imatge. Aturem la informació i intentem captar el sentiment dels éssers humans en un rostre, en una mirada, en un camp de refugiats. No els convertim en objectes noticiables, sinó en persones que busquen un sentit a allò que els passa i, en conseqüència, a allò que ens passa. Gosem narrar. I, a l’hora de redactar els propòsits per a qualsevol projecte educatiu, no dubtem d’escriure en primer terme: mai no ser indiferents al sofriment humà.
