MÒNICA L. FERRADO

Quin és el teu esport?

Quin és el teu esport?
 Pistes per triar la millor opció per a cada criatura / FOTO: PERE TORDERA Zoom

El Sirius té quatre anys i és el jugador més petit de l'escoleta de rugbi de Vic, on el més gran té dotze anys. Agafa la pilota i corre. Tots els companys el persegueixen per placar-lo. Durant la persecució tots s'ho passen bé. Quan atrapen el Sirius li prenen la pilota mentre riuen. Tenen ben clar que el seu és un esport d'equip. I que respectar-se és ser jugador de rugbi, i no al revés. Van als entrenaments per passar-s'ho bé. La seva entrenadora, l'Anna Portillo, els repeteix sovint que una marca no val si la pilota no l'ha tocada tothom. "El que vull és consolidar l'equip, que s'ho passin bé", explica.

El Sirius i el seu germà, el Magne, que té sis anys, han començat a fer rugbi aquest mateix curs. El seu pare, el Germen Coll, va ser jugador de rugbi durant molt de temps i li agrada que els seus dos fills s'hagin engrescat amb aquest esport. Vist des de fora, el rugbi pot semblar un esport agressiu. Però els que hi juguen esgrimeixen que és un gran exemple de confraternitat, disciplina i respecte màxim per l'altre, sigui del propi equip o contrincant. El Germen Coll no espera que els seus fills siguin grans jugadors: si els ha apuntat a rugbi és precisament pel que els aportarà com a persones. "És un esport en què a les grades es barregen les aficions, quan cal xutar el camp es queda en silenci absolut, quan s'acaba els perdedors sempre fan un passadís als que guanyen per reconèixer la seva victòria i també hi ha un refrigeri, en què conviden els de casa", explica el Germen. "Jo encara conservo com a amics els que van ser els meus companys d'equip", afegeix.

Les edats de l'esport

El rugbi no és l'únic esport que han tastat el Sirius i el Magne, però sí el que més els ha agradat. Hi ha criatures que fan de tastaolletes. Alguns especialistes en l'estudi de l'esport no veuen inconvenient en el fet que els nens s'especialitzin, si és el que volen. D'altres creuen que fins que no tinguin més de deu anys és millor que facin activitat física amb un enfocament més poliesportiu, és a dir, que facin una mica de tot. "Així tenen un bagatge motriu més gran i el seu cos aprèn més", explica Albert Juncà, professor de didàctica de l'educació física de la Universitat de Vic i membre del Grup de Recerca en Esport i Activitat Física (GREAF). "Fins als deu anys, aproximadament, som capaços d'aprendre tot tipus d'esports i tots tenen alguna cosa bona", diu Javier Peña, també investigador del GREAF.

Sigui quina sigui la decisió, sí que cal tenir en compte que, com que estan en fase de maduració física, en l'esport infantil hi ha límits que no es poden sobrepassar. "No és aconsellable que practiquin com adults, amb grans càrregues de pes o grans volums, o fent esport massa estona", explica Peña. El seu metabolisme es recupera ràpid dels esforços, però no està preparat per resistir llargues durades. "Hi ha un enzim que no els permet aguantar aquesta despesa energètica tan intensa, no els permet allargar els esforços durant tant de temps seguit, encara que es recuperin més ràpid", explica Peña. De la mateixa manera, no poden carregar gaire pes, ja que els seus cartílags es poden tancar, fet que perjudicaria el seu creixement. En el cas de les nenes, quan es fa esport d'alt rendiment es pot arribar a retardar l'arribada de la primera menstruació. "Està comprovat que una activitat adequada els fa més corpulents i més alts, però si la pràctica de l'esport no es fa de manera saludable pot tenir conseqüències", conclou Peña.

Un espai per conviure

"L'esport té un potencial psicosocial enorme, és un dels espais de socialització més potents", afirma Juncà. Per això, triar quin esport es vol fer i com i quan no és trivial. "El primer que han de preguntar-se els pares és quin model esportiu volen per al seu fill. Un esport és bo per al nen si es correspon amb el que busca", explica Juncà. I no tan sols cal triar esport, sinó també el club on es practica.

"Cadascun té el seu propi model. Hi ha el competitiu -que busca rendiment, formar futures estrelles- i el més recreatiu. Si el nen no és hàbil, en alguns entorns pot viure l'esport com una frustració, mentre que si és molt hàbil, un club amb un esperit massa recreatiu potser no satisfarà les seves expectatives", explica Juncà. "L'esport influeix molt en l'autoestima, i els pares ho han de tenir en compte. És important valorar quin és l'esport en què se'n surt i se sent còmode", afegeix. Si el nen arriba a casa angoixat i no vol tornar-hi, és un senyal d'alarma.

Fora tòpics

A l'hora de valorar l'esport que ha triat el nen cal desfer-se de tòpics. Els esports col·lectius com el bàsquet o el futbol ofereixen una gran oportunitat per socialitzar-se, per conviure, per aprendre que hi ha unes regles, per aprendre a assaborir els èxits i pair les derrotes. Però tot depèn de com es plantegin els entrenaments. "Un esport col·lectiu pot convertir-se en un espai d'actituds que no siguin d'equip. Hi ha clubs de bàsquet amb un egoisme molt gran, en què el que és dolent és molt dolent, i el bo és molt bo", diu Juncà.

Per conèixer un club no n'hi ha prou preguntant, sinó que cal entendre també algunes de les regles internes que el regeixen, ja que, de vegades, no s'adiuen amb el que prediquen. "Per exemple, un club en què als entrenadors se'ls paga un plus per les victòries sembla clar que fomentarà la competitivitat", explica Juncà, que en la seva recerca ha estudiat la dinàmica de molts clubs. Ara bé, també matisa que "la competició en si mateixa no és dolenta, tan sols depèn de com s'enfoqui".

Pel que fa als esports aparentment més solitaris, com ara la natació o córrer, poden ser tant o més educatius que els esports d'equip. Com en tot, només depèn de com s'abordin els entrenaments. "Hi ha clubs de natació amb una gran solidaritat. Hi ha exercicis i activitats per fomentar-ho", explica Juncà.

"En tot cas, per aprofitar el potencial educatiu de l'esport sempre cal que entrenadors, pares i nens formin un triangle", diu Juncà. Quan són petits, les victòries i les derrotes les viuran sovint a través dels ulls dels adults que els acompanyen i això els farà més forts o més febles, en funció de com reaccionin els adults del voltant als seus resultats. El dia de partit, als nens els quedarà gravat si els pares s'enfaden quan perden o si tenen actituds hostils amb els contrincants. "Necessiten educadors perquè reflexionin, que els ensenyin a aprendre a controlar la frustració i també l'alegria de la victòria", conclou Juncà.