Fora de classe

Que no se’ns perdin

Ens trobem a la meitat perillosa del curs: segon trimestre després de les vacances de Nadal. Els alumnes han perdut la frescor del principi i la pressió del final encara queda lluny. Els professors que enguany batallem a 3r d’ESO intentem buscar fórmules efectives perquè la situació no se’ns escapi de les mans.

El problema és, bàsicament, que als catorze/quinze anys la majoria de les noies ja han fet el canvi i volen afrontar els estudis amb seriositat i compromís, mentre que bona part dels nois només pensen a divertir-se i prou.

A la seva edat jo cursava 1r de BUP. Era, per tant, dels més petits de batxillerat. Als catorze anys deixaves l’escola enrere i et preparaves per, en el meu cas, poder accedir a la universitat. A l’institut m’hi vaig passar quatre anys fins a acabar el COU, i no sis com ara si arriben a 2n de batxillerat. Els de 1r d’ESO sempre els veig molt nens, sobretot perquè encara arrosseguen dinàmiques de la primària: manca d’iniciativa pròpia i necessitat que tot estigui metòdicament pautat. Els costa un parell de cursos adonar-se que això d’estudiar és més complex que seure, portar-se bé i esperar que els pares et facin els deures.

A 2n d’ESO les hormones exploten i no hi ha qui aturi aquest sincrotró fins a finals de 3r. A vegades tenim la sensació paternalista que qui arriba a 4t amb ganes de treballar ja l’hem salvat del forat negre. De tota manera, penso que el que s’està fent ara té poc a veure amb el que vaig viure com a estudiant. Crec que ara qualsevol alumne disposa d’un increïble accés al coneixement, tot i que també crec que hi ha una clara tendència a donar-los les coses massa mastegades. Quan a batxillerat, amb disset anys, els demano que prenguin apunts, em miren amb cara d’estupefacció, i jo a la seva edat me n’havia fet un fart. Això passa perquè tenen la seguretat que tot ho trobaran quan vulguin a internet.

Crec que els darrers plans d’ensenyament han vist els alumnes més com a nens grans que com a futurs adults. La infantilització del sistema és evident. Per això costa molt que entenguin que els responsables de les seves notes són ells, i no els pares o els professors. Ens hem cregut, o ens han fet creure, que si no els aprovem els haurem desgraciat la vida. I ells ho saben i se n’aprofiten.