Ja no recordo com va començar. Suposo que devíem estar al llit estirats, jo canviant-li el bolquer, com de costum, i ell pixant-se'm a la cara en sentit figurat i literal, com de costum també. El que sí que sé és que de seguida es va transformar en un ritual ben nostre. El vam batejar de manera molt onomatopeica com a pumbes , i es tractava de rodolar plegats amunt i avall del llit, jo atacant-lo a base de pessigolles i ell rient com una carxofa. Aviat, amb els mesos, el ritual es va anar sofisticant amb coixins que servien d'escuts protectors i armes llancívoles alhora. Va ser una etapa innocent que recordo amb molta tendresa. Bé, llevat del dia que se'm va escapar de les mans i va petar contra el radiador, un esglai que encara em torna a fer tremolar cada cop que li miro la petita cicatriu que li ha quedat sota l'ull esquerre.
Amb els anys, però, el pumbes es va tornar cada vegada més una cosa semblant al que fa Kilian Jornet: un esport fascinant però d'alt risc. Les ensenyances del Follet Tortuga, que el meu nen absorbia a través del capítol diari de Bola de drac , el van anar convertint en un superguerrer despietat i temible. Aviat els innocents intercanvis de coixins es van transformar en rèpliques fidels d'una gran final d'un torneig d'arts marcials, en què si et descuidaves ja havies rebut de valent. La cosa es va complicar tant que vam haver d'establir unes normes cada cop més sofisticades: res de cops de peu, sobretot més avall de la cintura, i prohibit ficar els dits a l'ull del contrari o llepar-li el nas quan el tens immobilitzat, que fa molta angúnia. És cert, tenim tota la família en contra, farts de veure com sempre s'acaba en punxa, amb un dels dos, principalment jo, plegat a terra amb un cop a la boca de l'estómac sense respiració o víctima d'un atac traïdor d'aerofàgia facial que prefereixo no explicitar gaire per no perdre el poc crèdit que em queda. Però, què voleu que us digui, m'encanta esquivar els seus atacs i fer veure que em guanya o exigir-li que em digui deu vegades seguides que sóc el millor papa del món sota l'amenaça de tirar-lo als taurons imaginaris que encerclen el futon. Ara, però, fa unes quantes setmanes que m'estic pensant de deixar-ho córrer. No pateixo per ell però cada cop tinc la sensació més clara que va a mig gas i em dóna peixet. Crec que ara qui fa comèdia és ell. I això, amics meus, sí que és un cop baix.
