Si ens demanessin proposar la persona de l'any que acabem de deixar no triaríem cap esportista d'elit. Ni Messi -com ha de costar ser Ronaldo en temps de Messi!-, ni cap dels déus o deesses que van omplir els podis a les olimpíades de Londres. Tampoc triaríem gent de l'escriptura. Ni novel·lista, ni dramaturga, ni poetessa, ni filòsof. Ni Bauman, ni Steiner, ni Nussbaum, ni Mèlich. Cap home ni cap dona de ciència, i ens costa, perquè hi ha personalitats molt destacades que han fet descobertes molt rellevants. Ni el nostre estimat doctor Broggi o Rita Levi-Montalcini. Ni cap premi Nobel. De la pau encara menys. Cap actor ni cap actriu, ni ningú vinculat al món del setè art, tan ple de figures populars. Ni la gran Streep ni el gran Haneke. Ningú del món teatral. Ni cap artista musical ni plàstic. Les muses han fet la seva feina, però cap dels seus seguidors obté aquest guardó. Ni el millor arquitecte, ni la millor advocadessa o jutgessa de cap tribunal suprem. Ni cap representant de cap Església ni cap creença. Tampoc cap defensora dels drets humans, ni cap anònim participant de qualsevol ONG. Cap polític. Estem orfes de referents que provinguin del món de la política. Ja voldríem un Mandela. O un Gandhi. Cap mestra, ni del zero tres, que tantes coses bones inicien. Ni cap matemàtic, físic, químic, psiquiatre, botànic, pedagog, zoòleg, psicòleg ni cap altra feina que acabi amb -òleg . Ni cap taxista, ni hostessa, ni perruquer, ni informàtica, ni venedora de bitllets. Ni cap pensionista. Cap executiva, ni cap somiadora de móns millors. Cap soldat, encara que vagi en missió de pau. Cap expert en res.
Escolliríem una adolescent de no més de catorze anys. Es diu Malala Yousafzai. És pakistanesa i la intolerància més salvatge va estar a punt de matar-la. Defensava el dret a poder anar a l'escola. Ella sí que es mereix aquest reconeixement.
