Una de les funcions de l'escola és explicar la tradició sense generar adherències, és a dir, tradicionalismes. Per fer-ho, no se'ns acut millor manera que donar notícia dels moments en què, com diria el poeta, es posa "la vida en prova". Si l'any passat vam recordar Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel i Joana Raspall, aquest any el poeta s'anomena Joan Vinyoli, que va néixer ara farà cent anys i que en fa trenta va morir, després d'escriure que no volia fer-ho al llit, sinó d'un llamp i a ple bosc.
Algú dirà que Vinyoli no és un poeta fàcil. Té molta raó qui opini d'aquesta manera, però no tota. Quan parlem de poesia, parlem de fons i de forma al mateix temps, sense fissures. En una ocasió vam gaudir en una escola de l'experiència següent: un pare llegia en alemany poemes de Rilke, davant del silenci més absolut d'uns alumnes de primària. On se sostenia aquell silenci? Sens dubte, no era ni en les paraules, ni en la brillantor de les imatges, sinó en la melodia del vers, en allò que condueix el cant cap al cor. L'ésser humà, des que neix, i fins i tot des d'abans, porta la música dins de cada cèl·lula. Potser és aquí on rau la grandesa i el misteri de la poesia.
Vinyoli entre nosaltres
Espriu va escriure que el càntic de Joan Vinyoli arribava "a acompanyar-nos, ja per sempre, per l'ombra i pel camí". Tenim el convenciment que tots aquells que exerceixen el complex exercici d'educar sabran anar a buscar el poeta i sabran deixar que els acompanyi. Si se'ns permet, voldríem fer un suggeriment: llegir a poc a poc el famós pròleg d' El callat i aturar-se allà on s'apunta que la poesia demana "llibertat, disponibilitat i risc", perquè només així és possible que un dia la paraula senzilla i secreta es faci més entenedora.
I gosaríem després proposar la lectura del poema Gall i parar atenció en aquest vers: "De la terra sóc hoste inexpert". Inexperts sempre i, en canvi, amb el repte de parlar d'educació, d'aprendre i d'ensenyar que créixer és no tenir por de sentir-se "nedant sempre en perill per la cresta de l'onada", com afirma el poeta.
Vinyoli és un dels nostres grans poetes. Ara podem tornar a la seva poesia i llançar aquest ham que no fereix. Tal vegada, algú, passats els anys, agrairà que en el seu moment un mestre l'ensenyés a llegir des de la llibertat, la disponibilitat i, sobretot, des del risc.
