A Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Tothom té un nivell de competència per entendre, parlar i llegir en les dues llengües oficials. En triarà una o l’altra en funció del context i tothom respectarà aquesta tria.
Perquè el català no arribi a desaparèixer cal que des de l’escola se’l discrimini positivament per evitar que una part de la població pugui perdre la competència mínima per viure en un país que té dues llengües oficials. Les dificultats en aquest tema només s’entenen perquè hi ha grups que no tenen cap interès perquè la llengua catalana es mantingui viva ni en l’espai que li és propi des de fa uns quants segles. No es tracta de fer parlar català als ciutadans de Càceres, per exemple, tot i que no aniria gens malament que les institucions els fessin arribar la informació necessària perquè entenguessin què vol dir viure en un estat plurilingüe. És una responsabilitat que emana de la Constitució, que té l’encàrrec de protegir les llengües existents en el seu territori. Només demanem que ningú de Sòria pensi que a Girona hi ha qui fa servir el català per fer-los la punyeta.
...i català
No hi ha conflicte al carrer, però sí que hi ha un intent barroer del PP i de Ciutadans de posar bastons a les rodes que parteix de la seva incapacitat per assumir que la diversitat lingüística és una riquesa col·lectiva, un patrimoni comú que cal protegir.
Hi ha un pla ben orquestrat per fer retrocedir el coneixement del català. A les Balears s’inventen tants per cents d’ús escolar en contra dels criteris de la universitat i de les escoles. A la Franja legislen i s’inventen noms per dir la mateixa llengua -sort que no els agafa per legislar sobre la circulació de la sang- i al País Valencià es vol fer creure que el català de Barcelona i el de Castelló són llengües diferents, cosa que seria d’agrair si fos realitat, perquè els catalans seríem el poble que parlaríem més llengües del món. Només esperem que Colòmbia o Xile no decideixin que les variants que parlen no tenen res a veure amb el castellà perquè aleshores en parlaríem tantes que no ens cabrien a la boca.
I mentre tot això passa, la Real Academia de la Lengua Española no diu ni ase ni bèstia. I encara pitjor: mentre tot això passa, hem de lamentar que l’editorial Moll plegui veles.
